En complir-se onze mesos de la revolta de Maidan no és difícil arribar a la conclusió que Ucraïna és força més sobirana, però també que està més dividida socialment i territorialment; que Europa encara no s’ha recuperat del tot de l’espasme més violent patit des de la Guerra dels Balcans, i que a la Rússia de Putin la paràlisi democràtica i l’autoritarisme s’han intensificat. Què se n’ha fet d’aquelles protestes del desembre del 2011 i el març del 2012 a Moscou disposades a moure a Putin el terra sota els peus? Les classes mitjanes mobilitzades, addictes a internet, a viatjar i als espectacles de les Pussy Riot, semblen haver-se amagat i dividit. Una part s’ha reclòs resignadament davant el fet que l’altra part s’ha enfilat a l’onada de nacionalisme desencadenada amb la crisi d’Ucraïna i l’annexió de Crimea. La demoscòpia coincideix que més del 85% de la ciutadania mobilitzada fa tres anys contra el règim de Putin dóna ara suport a la posició del Kremlin en la crisi ucraïnesa. Entre les xifres que publica el Centre Levada -l’únic independent- n’hi ha una que ho diu gairebé tot: fa un any els russos començaven a desmobilitzar-se, però encara quedava un 15% disposat a sortir al carrer. Ara ja només són un 7%.
Clima, doncs, de retirada entre els demòcrates russos que observen impotents com la nova escalada autoritària reprodueix indignitats i misèries del passat, com ara l’ocultació de les xifres dels morts. Així com pocs vam gosar a demanar el perquè de l’ocupació de Crimea per part d’uniformats sense distintiu, són també poquíssims els que interpel·len el poder sobre els soldats russos morts a l’est d’Ucraïna. Hi ha indicis que joves de 18 i 19 anys van ser mobilitzats. Es parla d’uns 4.000 homes. Però el ministeri rus de Defensa no ho reconeixerà mai, perquè ocultar la intervenció russa a Ucraïna forma part de la seva estratègia. I les famílies han d’afanyar-se pel seu compte per recuperar els seus nois, per saber on estan enterrats. I molts ho estan en fosses comunes secretes. És el mateix que va passar amb els militars morts a les guerres de l’Afganistan i de Txetxènia. Com sempre la primera víctima de la guerra és la veritat.
La pàtria per damunt de tot
El dolor per la pèrdua de conciutadans que tot just començaven a viure sembla que no tingui cap valor per als participants en la borratxera nacionalista que esquitxa trams gens menyspreables de les societats russa i ucraïnesa. Els ultres de Kíev que van ajudar Petró Poroixenko recorden ara al president un dia sí l’altre també que cal continuar “l’operació antiterrorista” a l’est i “sotmetre” Donetsk i Lugansk.
Mentrestant, els ultres de Moscou renyen Putin per haver “reculat” a l’est d’Ucraïna tot renunciant a “noves victòries”. Els analistes més moderats i pragmàtics, tant russos com ucraïnesos, no amaguen la seva inquietud davant l’escalada “patriòtica” i es demanen si serà possible apaivagar la fúria d’aquesta gent un cop acabada del tot la guerra. I pel que fa a la Unió Europea, cal no perdre de vista la conclusió que de la crisi ucraïnesa en treu Joschka Fischer, líder dels Verds alemanys i exministre d’Afers Estrangers. Un cop denunciada la miopia de Brussel·les envers Ucraïna, Fischer no es cansa de repetir que Maidan representa la primera revolució proeuropea del segle XXI. I que compta mirar cap a l’altra banda: perquè el que està en joc és el futur mateix d’Europa i de la pau.
