La Ribera s’encara amb el Born

Del Born se’n parla prou i molt poc de la Ribera. Des que és centre cultural i zona zero del 1714, l’ona expansiva de l’antic mercat sembla capaç d’esmorteir les ressonàncies històriques del conjunt del barri, que, amb Santa Caterina i Sant Pere, configuren una de les àrees amb més identitat de Ciutat Vella. La Ribera es diu així perquè hi va haver un temps en què les ones trencaven a pocs metres de les escales de Santa Maria del Mar. Mirant el plànol immediatament descobrim el diguem-ne tros més gran del barri, el que més sobresurt: té forma de quadrilàter irregular o potser gairebé triangle, delimitat pels carrers de la Princesa, d’Argenteria, dels Sobrerers i de Montcada. Amb dues vies que el travessen de dalt a baix: Mirallers i Banys Vells. Noms que parlen de reialesa oligàrquica però també de menestrals i artesans i d’un espai -Montcada- amb cases nobles construïdes per i per a la burgesia mercantil.

En un d’aquests palaus, el de Berenguer d’Aguilar -encarat amb el carrer de la Barra de Ferro- l’any 1963 s’hi va inaugurar el Museu Picasso després de no poques tensions entre l’alcaldia de José María de Porcioles i el govern franquista, hostil al fet que Barcelona tingués un museu que portés el nom de Picasso a partir del fons que el pintor va transmetre -amb aquesta intenció- al seu amic Jaume Sabartés. Franco no volia ni sentir a parlar del museu, però tampoc Porcioles estava disposat a prescindir del llegat, ni Picasso mateix a renunciar a un espai de glòria a la seva ciutat més estimada. Hi va haver acord: no apareixeria per res el nom de Picasso a la façana del museu i la premsa només parlaria de la “ inauguración del Museo del Palacio de Berenguer de Aguilar ”. Partint d’aquest incident polític i alhora anomalia històrica, paga la pena endinsar-se al gairebé triangle de la Ribera pel carrer Barra de Ferro i assabentar-se que el Museu Europeu d’Art Modern (MEAM), obert el 2011, és llogater d’un altre antic palau, el Palau Gomis, construït el segle XVIII. El 1808 va ser la residència del general Lechi, comandant de les tropes napoleòniques quan Catalunya va ser protectorat francès.

I per què el carrer es diu Barra de Ferro? Doncs va quedar escrit que “a 22 de setembre de 1668 pagaren 323 lliures i 12 sous per les barres de ferro que posaren a la boca de la claveguera”. El ferro es valorava molt. El carrer del Pou de la Cadena, situat ben a la vora, es diu així perquè va ser el primer pou que va substituir la corda d’espart per la cadena de ferro.

El pas dels segles no ha canviat l’energia d’aquest barri d’antics menestrals i gremis, ara en perfecta sintonia amb els tallers d’art i de manualitats presents a gairebé tots els carrers. La Carassa, la carota de pedra encastada al xamfrà de Mirallers amb Vigatans -dedicat als comerciants de Vic-, és tot un reclam. A Banys Vells, botigues com África Negra representen una veterania que cohabita amb noves iniciatives: el disseny tèxtil de Montse Liarte i les imatges, llibres i objectes de Barcelona Visions o Lemography.

Fora de les guies

A pocs metres, el bar El Nus recorda trobades i tertúlies dels anys setanta. Racons i espais que no sempre apareixen en els recorreguts de les guies per a viatgers, més avesades a les rutes tòpicament turístiques. Per això els comerciants d’aquest gran tram de la Ribera es mostren irreductibles en las seves reivindicacions de llum, netedat i millor senyalització, sobretot als petits carrers, però també als tranversals Mirallers -on el 1492 ja fabricaven miralls- i Banys Vells, on ja hi havia el banys de la ciutat abans d’obrir el carrer el 1350.

Projectant la mirada Banys Vells avall fins a Sombrerers -un altre gremi emblemàtic-, els ulls ensopeguen amb la majestuosa Santa Maria de Mar, inaugurada pel rei Pere III el Cerimoniós el 15 d’agost del 1384. Església amb categoria de basílica, per més que el màrqueting editorial espanyol s’escarrassi a anomenar-la Catedral del Mar. El carrer dels Sombrerers -al llarg de l’imponent mur de la banda esquerra de Santa Maria- ofereix la possibilitat d’asseure’s en un restaurant que ha mantingut una curiosa fidelitat a noms de personatges de còmic: sempre es va dir Carpanta -el pidolaire del tebeo Pulgarcito, ideat per Escobar- i ara es diu Petra -un nom que convida a ser associat amb la seductora vamp creada per Ed Brubaker.

De Sombrerers estant, remuntar uns metres Banys Vells vol dir trobar L’Oucomballa, restaurant intimista, amb un nom evocador de mitologia pagana recoberta de tradició religiosa: l’ou balla cada any per Corpus al sortidor del claustre de la catedral de Barcelona com ho recorda el gravat penjat a una paret del restaurant. I a l’entrada mateix, la imatge de James Stewart i Doris Day en un fragment de L’home que sabia massa, d’Alfred Hitchcock, contemplen sobresaltats com balla un ou en una font d’una voravia. Un flaix de cosmopolitisme arrodonit per la certesa que, a sobre mateix del restaurant, el 29 d’abril del 1824 va néixer Francesc Pi i Margall, ideòleg del federalisme i president de la Primera República.

L’homenatge a la seva memòria és present en una placa al carrer de darrere mateix, Mirallers, a l’altura del número 13. Un dels primers polítics hispànics que van parlar de les nacionalitats i sobiranies va tenir la Ribera com a pàtria de més proximitat.