En vigílies de signar el seu primer tractat d'associació amb la Unió Europea, Ucraïna copsa com el fantasma de l'allunyament de Rússia plana un cop més. L'esperada excarceració de l'ex primera ministra i líder liberal Iúlia Timoixenko per rebre atenció mèdica a Alemanya n'és l'episodi més vistós. De ser icona de resistència Timoixenko ha passat a ser cromo bescanviable entre la UE i Kíev amb la intenció de fer creïbles altres concessions ucraïneses -a petició del Consell d'Europa- com ara la reforma del Codi Penal i de la llei electoral.
Davant d'aquests passos d'Ucraïna, que l'allunyen de l'òrbita russa i l'acosten a la de Brussel·les, Moscou no pot evitar esgarrifances i alarmes. ¿De debò Ucraïna està, finalment, disposada a separar-se de la mare Rússia? ¿A renunciar a integrar-se en la Unió Euroasiàtica que prepara Putin?
¿I és possible que aquesta operació geopolítica l'encapçali precisament el president Víktor Ianukóvitx? L'home que va fer embarrancar la Revolució Taronja del 2004 i va reconduir Ucraïna pel camí marcat pel Kremlin apareix ara com un traïdor als ulls de molts pesos pesants de l' establishment rus. Però Ianukóvitx, un polític amb olfacte per situar-se sempre a l'ombra del poder, sap que la seva missió és complaure les elits econòmiques ucraïneses, que, finalment, s'han posat d'acord que el seu destí és Brussel·les i, per tant, anar marcant distàncies amb Moscou.
L'escriptor i dissident Aleksandr Soljenitsin es planyia l'any 1993 -poc abans de tornar a Rússia des de l'exili- de com la descomposició de l'URSS havia representat "la pèrdua de regions" com Bielorússia i Ucraïna que ell sentia com a russes. Per Soljenitsin allò era una amputació i encoratjava el nou règim democràtic -dirigit per Borís Ieltsin- a recuperar la "terra russa perduda".
Cop de gràcia a l'URSS
De fet, la victòria del sí a la independència d'Ucraïna en el referèndum de l'1 de desembre del 1991 va ser el cop de gràcia a la Unió Soviètica, que es dissolia just al cap d'una setmana. L'aleshores president ucraïnès, el nacionalista Leònid Kravtxuk, no va poder consolidar el nou estat, que va caure en uns llimbs polític i econòmic, fins que el Leònid Kutxma, un antic apparàtxik i directiu de l'empresa estatal sovètica de míssils, va arribar al poder i va recol·locar Kíev en l'òrbita de Moscou.
El règim policial de Kutxma, farcit d'episodis de corrupció i d'assassinats, tocaria fons el 2004 amb les eleccions presidencials guanyades pels liberals Iúsxenko i Timoixenko. Un triomf que en no ser reconegut per l'antiga nomenclatura desencadenaria la Revolució Taronja. Semblava que finalment Ucraïna basculava cap al vessant occidental de la seva complicada història, però no. Putin hi abocaria recursos per redreçar la deriva liberal i sobiranista ucraïnesa fins a tornar-ne a fer un estat satèl·lit: "terra russa", com anhelava Soljenitsin. Per tercer cop, doncs, en 22 anys, el Kremlin s'enfronta al desafiament d'amputació d'un tros de la seva mitologia nacional. El tractat amb la UE, tot i ser només d'associació, seria l'avantsala d'una incorporació plena que reforçaria aspectes identitaris -lingüístics i culturals- i també geoestratègics -l'acostament d'Ucraïna a l'OTAN- que difícilment el règim putinista pot acceptar de bon grat.
