D’oligarca xocolater, magnat dels mitjans de comunicació i beneficiari de la Ucraïna atrapada en els llimbs postoviètics, a president provindencial. És improbable que Petró Poroixenko imaginés aquest procés ascendent quan, gairebé farà un any, va apostar amb no poca temeritat per la revolta de Maidan, un cop Víktor Ianukóvitx es va treure la careta i va preferir tenir tractes amb Rússia que no pas amb la Unió Europea.
Veient els seus negocis amenaçats per les directrius del Kremlin, Poroixenko no s’ho va pensar i va transferir suport econòmic als acampats al centre de Kíev. Sabia que sotmetre’s a Putin representava que Ianukóvitx i l’elit extractiva continuessin sent el nucli dur del sistema. I ell es quedaria a la perifèria per sempre, lluny de Brussel·les. Poroixenko es va arriscar i va guanyar. Sabia a qui s’enfrontava i els seus flancs dèbils. Coneixia bé Ianukóvitx i el seu Partit de les Regions perquè hi havia estat aliat gens a contracor. De la mateixa manera que havia tingut bones relacions amb Víktor Iúsxenko, el president liberal sorgit de l’estroncada Revolució Taronja del 2004. Tanmateix, aquells temps d’equidistàncies i de tastaolletes no eren l’hora de Poroixenko. La situació d’Ucraïna havia d’empitjorar -la degradació havia d’arribar a putrefacció i revolta- i també el mateix Poroixenko havia de fer el seu propi procés de maduració política.
Ben mirat, si el Poroixenko experimentat del 2014 hagués emergit com a líder el 1994 -un cop va renunciar el líder del trencament amb l’URSS Leònid Kravtxuk- Ucraïna s’hauria pogut estalviar els anys d’estancament i corrupció de Leònid Kutxma, l’home que es doblegaria a Moscou acceptant la sobirania limitada, fins a provocar l’esclat del 2004.
Tardor calenta
Paradoxalment, el lideratge de Poroixenko ha arribat amb gairebé 20 anys de retard. Possiblement no podia ser d’una altra manera. I ara, a dues setmanes de les eleccions legislatives, Poroixenko es desviu perquè aquest 26 d’octubre marqui el començament del final del drama ucraïnès i alhora la consolidació del seu lideratge. Poroixenko sap que no en té prou amb el seu partit Solidarnist -gairebé testimonial al Parlament dissolt- i per això ha aconseguit una aliança estratègica amb l’exboxejador Vitali Klitxkó, un dels líders de Maidan. Poroixenko té poders presidencials i diners i Klitxkó té capacitat de mobilització. Amb un govern estable, el tàndem podria començar a plantejar qüestions de fons, com ara presentar la candidatura d’Ucraïna a la UE el 2020 i estudiar alguna mena d’aliança amb l’OTAN que no suposés la plena incorporació i, per tant, que no enfurismés Putin. Els pactes sobre el gas rus que necessitarà Ucraïna a l’hivern també seran un dels eixos d’aquesta tardor calenta, però la qüestió continuarà sent l’estatus de Donetsk i Lugansk.
Poroixenko ha concedit autonomia i està d’acord que les dues comunitats russòfones tinguin un calendari electoral propi i escullin els seus òrgans representatius el 7 de desembre i no el 26 d’octubre. Però els russòfons rebutgen el que els arriba de Kíev, no estan d’acord en cap de les dues dates, diuen que votaran el 2 de novembre i deixen clar que als Parlaments regionals els continuaran anomenant soviets. La força d’aquests sectors prové de Moscou. Per al Kremlin una Ucraïna pacificada i estable és un factor de desgast per a la restauració neosoviètica-euroasiàtica que somia Putin. Aquest és precisament el malson de Poroixenko, i la incertesa que no esvairan les urnes del 26 d’octubre.
