25È ANIVERSARI DE LA CADENA HUMANA
Misc 23/08/2014

La Via Bàltica presagiava la caiguda del Mur

i
Llibert Ferri
3 min
Participants en la Via Bàltica, a Riga, el 23 d’agost del 1989.

PeriodistaEl milió de ciutadans de Lituània, Letònia i Estònia que avui fa 25 anys van enllaçar les mans per recordar al món que, pel pacte Molotov-Ribbentrop, eren països ocupats, poc s’imaginaven que al cap de només onze setmanes es començaria a ensorrar el muntatge geopolític que des del 1939 els havia sotmès.

La Via Bàltica s’afegia als primers símptomes de canvis del 1989: les primeres eleccions pluralistes celebrades al març a la Unió Soviètica i al juny a Polònia. A Hongria una transició democràtica emergia de dins mateix del partit comunista, reconvertit en socialdemòcrata, que és qui va decidir obrir la frontera amb Àustria i tallar-ne els filats el 10 de setembre. A partir d’aquell dia el vertigen seria inaturable, i els milers de turistes alemanys de l’Est que esperaven tot l’estiu en territori hongarès travessarien el Teló d’Acer gairebé d’estampida. L’impuls sacsejaria la RDA fins a fer caure el Mur de Berlín al cap de dos mesos, el 9 de novembre. La Via Bàltica havia sigut, doncs, un preludi. Un acte de fermesa política, multitudinari i espectacular, sorgit d’una societat civil encara fràgil, però prou combativa i organitzada per desplegar centenars de milers de persones al llarg de sis-cents quilòmetres i deixar el món impressionat. És un dels anomenats Fets del 1989, que converteixen aquesta xifra en data mítica. I tan incorporada a l’imaginari europeu que els historiadors, quan l’esmenten, quan diuen o escriuen “1989”, no han d’escarrassar-se a donar gaire més explicacions. Per molts el 1989, de fet, tanca el segle XX, que havia començat el 1914 amb la Gran Guerra.

Va ser “el segle més curt”, segons Eric Hobsbawm, l’historiador marxista britànic independent que va saber llegir com pocs el capgirament social i econòmic que representava el 1989. En l’article del 1990 Adéu a tot allò Hobsbawm anuncia que el capitalisme ha perdut la por i que les conquestes socials perillen de debò. Feia només uns mesos que s’havia signat el Consens de Washington, que posava les privatitzacions i el control del dèficit pressupostari dels estats com a eixos bàsics de l’economia. L’estat del benestar estava, doncs, en el punt de mira. Desapareguda l’URSS i completat el nou quadre geopolític mundial, el 1992 el pensador neoliberal Francis Fukuyama publicava El final de la història, en què anunciava la prosperitat que, segons ell, aniria per sempre més unida al capitalisme. Vint anys després, el 2012, un Fukuyama penedit i desenganyat es desdiria de totes aquelles fabulacions anunciades. Hobsbawm no s’havia equivocat.

Mentrestant la ciutadania bàltica protagonista de la gran cadena del 23 d’agost del 1989 recuperava la independència política havent de fer front a atacs armats soviètics -a Lituània i a Letònia el gener del 1991- i tirant endavant referèndums d’autodeterminació unilaterals i, finalment, declaracions d’independència.

Els no-ciutadans

A les consultes la població d’origen rus de Letònia i d’Estònia va votar majoritàriament a favor de la independència, però, un cop constituïts els estats propis, als russòfons se’ls aplicaria una llei de nacionalitat que els faria no-ciutadans. No podien votar, ni accedir a professions considerades estratègiques per a l’estat, ni a la propietat de la terra. A Letònia més d’una quarta part de la població seria posada en aquest guetoadministratiu, i per sortir-ne havia de fer exàmens de naturalització basats en el coneixent de la llengua. El 2004 Letònia i Estònia ingressarien a la UE amb les reticències del Consell d’Europa pel que fa als drets civils. Tot i el malestar provocat pels llimbs en què molts encara viuen, els russòfons dels països bàltics no han donat signes rotunds de voler-se unir a Rússia. Però això no vol dir que el Kremlin no els hagi posat a la seva agenda etnicista en complir-se vint-i-cinc anys del que Putin considera la catàstrofe geopolítica més gran que ha patit Rússia.

stats