Misc 02/03/2014

Una certa Guerra Freda

Ocupar i annexionar Crimea amb un referèndum és la primera opció de Putin

i
Llibert Ferri
2 min

PeriodistaQui ho havia de dir que en vigílies dels 25 anys de la caiguda del Mur de Berlín una certa Guerra Freda tornaria a planar sobre l’Europa oriental desplegant tot un mostrari d’incerteses, por, ficcions, realitats i amenaces. A hores d’ara, l’escenari d’Ucraïna evoca els dies de les revoltes democràtiques del 1956 a Budapest i del 1968 a Praga -que aplegaven des d’ultracionalistes fins a comunistes reformistes- titllades pel Kremlin de contrarevolucionàries i fins i tot de feixistes. Que és com Ianukóvitx i l’ establishment rus qualifiquen la revolta de Kíev.

Un escenari, el de Budapest i Praga, en què l’aplicació del principi de sobirania limitada posava l’accent en el restabliment de l’ordre socialista per part de la mare pàtria soviètica responent a la petició d’auxili feta per “ciutadans honestos i líders lleials”, com ara Janos Kadar i Gustav Husak. Perfils precedents de Serguei Aksiónov, el cap del govern de Crimea que en clau etnicista acaba de fer un clam d’auxili idèntic i beneeix l’arribada de les unitats russes que es despleguen per les principals ciutats i aeroports.

Però, ¿som de debò davant un autèntic brot de Guerra Freda? ¿Cal fer cas de les prediccions que amb to malastruc fa setmanes que vehicula i dosifica Paul Craig Roberts, l’analista nord-americà exassessor de Ronald Reagan, després desenganyat i ressentit i finalment passat a l’esquerranisme conspiratiu i mediàtic? Costa tant creure que davant l’ocupació de Crimea la UE i l’OTAN s’arriscaran a anar més enllà de la retòrica, com que els russos gosin travessar més línies vermelles que la de reforçar les bases de Sebastopol, preàmbul de la cantada annexió de la vella península que va ser russa -cal no perdre-ho de vista- fins que el 1954 Khrusxov la va regalar a Ucraïna. Això sí, l’ocupació de l’administració regional de Donetsk per escamots del Partit de les Regions podria ser la guspira d’algun incendi incontrolat, però ara com ara no és segur que la intenció dels nuclis pro-Moscou escampats per la Ucraïna estricta sigui anar més enllà d’una demostració de força.

Ocupar Crimea i annexionar-se-la després d’un referèndum d’autodeterminació, més o menys decorós, sembla la principal opció de Putin per salvar la cara. És a dir, per alleujar la humiliació de la sortida d’Ucraïna de la seva òrbita i mantenir el lideratge i el suport popular al seu projecte neoimperial d’Unió Euroasiàtica.

Una altra opció -complementària- del Kremlin, gens descartable, seria accionar l’aixeta del gas i tancar-la, deixant uns dies sense calefacció el nou règim de Kíev, titllat d’estar al servei dels interessos del capitalisme financer internacional. Una valoració interessada i ideologitzada, però gens allunyada d’alguns fets, tenint en compte que el nou govern d’Ucraïna només pot enfrontar-se a la fallida amb el rescat de la UE i de l’FMI. El corralito ja és a Kíev i la ultraausteritat com la de Grècia ben aviat hi desembarcarà. I -tot i que ho ha alertat Ianukóvitx- no és cap disbarat estar atents a com la reconversió del model productiu ucraïnès pot dur al desmantellament de les indústries obsoletes -i no tant- i la subhasta a preu de saldo. El mateix que va passar a Rússia, però amb vint anys de retard.

stats