Les quatre Rússies d’ara

Si s’observa amb la perspectiva històrica de tres dècades, la perestroika -com a fase inicial del final de l’URSS- va representar una intensa sacsejada política i econòmica que va culminar amb una nova estratificació social de Rússia. La sociòloga Olga Kriixtanóvskaia va ser la primera que va investigar la transformació de la nomenklatura i la màfia soviètiques en la nova oligarquia russa. Segons els estudis d’aquesta experta, el 60 per cent dels empresaris i el 75 per cent dels polítics i gestors econòmics van sorgir de les estructures del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Precisament un dels objectius de Vladímir Putin quan va arribar al poder l’any 2000 va ser reordenar la distribució social de la riquesa després d’uns anys caòtics de repartiments i subhastes delictives, en què l’estat es va privatitzar a si mateix i les classes administradores es van convertir en propietàries. Amb la pujada dels preus del petroli i un creixement del PIB del 7 per cent anual, Putin va optar per transferir recursos a la sanitat i a l’educació i per crear les condicions que afavorissin el desenvolupament de les classes mitjanes.

Una mena de rescat del qual es van beneficiar milions de persones atrapades entre la precarietat i la misèria. Un dels primers estudis que detecten canvis en l’estratificació social de Rússia és el que va publicar el 2006 la fundació socialdemòcrata alemanya Friedrich Ebert. Aquest estudi explica que entre el 20 i el 22 per 100 de la població activa urbana de Rússia podria ser considerada classe mitjana segons quatre criteris molt definits: l’educació, l’estatus socioprofessional, el nivell de vida i la percepció d’un mateix. La mitjana d’ingressos d’aquest sector social era d’uns 300 euros al mes. A Moscou, l’aparador econòmic de l’estat, la classe mitjana superava el 25 per 100 de la població amb capacitat adquisitiva superior. Al cap de sis anys, el 2012 -poc després de les protestes contra Vladímir Putin- una investigació de la sociòloga Natàlia Zubarèvitx donava més forma a les xifres, i dividia la societat en quatre Rússies ben definides.

PRIMERA RÚSSIA

El 21% de la població, concentrada en 12 ciutats de més d’un milió d’habitants. 35 milions de russos usuaris d’internet, irritats amb la corrupció i l’autoritarisme, i amb ganes de viatjar. És la nova classe mitjana anti-Putin, que pot ser el detonant de més mobilitzacions.

SEGONA RÚSSIA

Ciutats de fins a 200.000 habitants que acullen restes de la indústria soviètica. És el 25% de la població que s’ha mantingut en la precarietat i la resignació, sense mobilitat ni capacitat competitiva. Fins ara fidel al règim, pot generar focus de malestar amb l’impacte de la crisi. En una situació límit, Vladímir Putin podria enfrontar la segona Rússia amb la primera.

TERCERA RÚSSIA

Un 38% de la població, la Rússia perifèrica i agrícola, concentrada sobretot en pobles i ciutats de petita dimensió. El final de l’URSS no va culminar amb la profunda reforma agrària que hauria sigut necessària.

QUARTA RÚSSIA

Aquest 6% de la població inclou el Caucas i bona part de Sibèria. En aquesta zona, la crisi també podria fer despertar vells fantasmes, sobretot els vinculats a fets identitaris, racials i religiosos. Per a aquesta Rússia, la prioritat és assegurar les transferències i ajudes provinents dels pressupostos de l’estat.