Ara és el moment de...

El dibuix correspon encara a una pantalla circular, un teclat i un dispositiu amb tres botons. La pantalla recorda la d'un oscil·loscopi, un dels estris més avançats del moment. I hi apareix el text "Now is the time for". Tot i que podia ser pres com a premonitori, sembla que és allà per evitar que estigui buida, atès que forma part d'una frase concebuda com un exercici per un professor de mecanografia, equivalent al conegut Lorem Ipsum de la indústria gràfica. El text i els dibuixos són part d'una sol·licitud de patent per a un sorprenent dispositiu batejat amb el nom "Indicador de posició X-Y per a un sistema de visualització". La patent va ser sol·licitada el 21 de juny de 1967 i atorgada al seu titular, Douglas Engelbart, tres anys i escaig després, el 17 de novembre de 1970.

Ni el mateix Engelbart i probablement ni els tècnics encarregats de validar aquesta patent no podien arribar a imaginar-se que aquest estri, que avui coneixem amb el nom ratolí d'ordinador, esdevindria una de les icones d'una de les revolucions tecnològiques més significativa del segle XX, com van ser els ordinadors personals. Douglas Engelbart va idear aquests dispositius en el context d'un projecte de recerca que ell liderava i que tenia per objectiu "estendre l'intel·lecte humà" amb l'ajut de les aleshores incipients tecnologies digitals. Per a la història queda la demostració -sense cap interrupció ni fallada- que ell i el seu equip van fer l'any 1968 a San Francisco, en el decurs d'un important congrés d'informàtics i que va deixar bocabadats els assistents, amb una videoconferència, programes interactius controlats per ratolins d'ordinador quan encara no havien sortit del laboratori i que mostraven les possibilitats que aquestes tecnologies oferien.

A Engelbart, la dèria d'estendre l'intel·lecte humà mitjançant les tecnologies digitals li venia dels seus temps com a tècnic militar de ràdio, destinat a Filipines a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, on va caure a les seves mans l'article de Vanevar Bush "As We May Think", publicat l'any 1945 i en el qual arribava a la conclusió que l'únic límit que hi hauria a partir d'aquell moment era la imaginació, ateses les tecnologies a l'abast. Descrivia un sistema, anomenat Memex, que permetia accedir -en xarxa- a tota classe d'informacions emmagatzemades en microfilms, un sistema que segurament no era viable amb aquesta tecnologia, però que Internet ha acabat convertint en una realitat. Quan Engelbart va acabar el seu període militar, va tornar a Califòrnia i, després de graduar-se, va intentar fer la tesi doctoral explorant les possibilitats que havia col·legit de l'article de Bush i que, a la fi, acabaria realitzant. Però va topar amb uns acadèmics -a Berkeley- que no creien que els ordinadors poguessin servir per a alguna cosa més que per a fer càlculs monstruosos o sofisticats i van rebutjar dirigir-li la tesi. Per comptes d'abandonar les seves idees, afortunadament, Engelbart va optar per abandonar l'acadèmia i va aconseguir formar un potent grup d'informàtics amb finançament suficient per desenvolupar les seves idees i arribar a la demostració de San Francisco i la patent del ratolí, entre moltes d'altres coses.

Per diverses raons, el seu equip de l'"Augmentation Center", ubicat al centre de recerca SRI International a Menlo Park, es va desfer i la majoria dels seus membres van anar a parar a un altre centre mític per a la informàtica tal com avui encara la coneixem, com és el Palo Alto Research Center de la Xerox. Allà es van concebre una bona part de les aplicacions i dispositius que han conformat les tecnologies digitals actuals i allà va ser on Steve Jobs va veure un ratolí d'ordinador en acció i per només 40.000 dòlars en drets, que va cobrar SRI i no Engelbart, els va incorporar als MacIntosh. Avui, els ratolins han esdevingut obsolets, arraconats per les pantalles tàctils, però durant més de 40 anys han fet part dels nostres escenaris habituals i probablement han estat indispensables per a facilitar l'ús dels ordinadors a tothom.

El dimecres 3 de juliol de 2013, la família de Douglas Engelbart va anunciar el seu traspàs, als 88 anys. Abans, havia tingut la possibilitat de veure l'impacte de les seves idees i realitzacions i havia estat objecte de nombrosos reconeixements i homenatges. Vaig tenir la sort de poder assistir en directe a un d'aquests fa quatre anys. Em van impressionar la seva mirada clara, diàfana i encuriosida i el que va contestar a la primera pregunta que li va fer el presentador de l'acte: "No vaig fer tot això per tal de rebre homenatges, ho vaig fer perquè creia que així podria millorar una de les qualitats més característiques dels humans: l'intel·lecte".