La CIA té por

Aquest és un titular que m’ha fet girar i regirar: que la CIA tingui por d’alguna cosa no deixa de ser notícia, especialment quan som els altres els que ens hem passat més de mitja vida tenint por precisament de la CIA i hem hagut de patir les conseqüències d’algunes de les seves accions. I de què té por ara la CIA? Doncs, segons la seva sotsdirectora de ciència i tecnologia, ara tenen por de la internet de les coses, és a dir, de tots aquests objectes que es poden connectar a la xarxa per tal, diuen, de facilitar-nos la vida. La cosa va des dels objectes més quotidians i nimis, com un llum qualsevol, fins a tota casta d’implants mèdics, marcapassos i similars. L’objectiu de posar internet en aquests objectes és clar: el llum el pots apagar i encendre a distància, des de l’altre cap de món, si convé, i els implants mèdics poden ser monitoritzats i ajustats de forma immediata sense necessitat de tocar-los. El problema és que si un cracker interfereix la connexió, la cosa pot arribar a ser complicada. Per posar un exemple real: Dick Chenney, qui va ser vicepresident dels Estats Units, duia un marcapassos d’aquests que es podien connectar, però que mai no va deixar que el seu metge ho fes per si un cas.

Vaig sentir parlar per primera vegada de la internet de les coses ara fa més de desset anys aquí a Palma, al Campus de la UIB, en una conversa amb en Vint Cerf, un dels creadors d’internet. En aquesta conversa -que està enregistrada en vídeo- Cerf m’explicà que arribaria un dia en el qual tot estaria connectat a la xarxa i com a exemple posava la nevera que podria dur un inventari dels queviures habituals de la casa i, quan s’acabessin, podria enviar un correu al botiguer per tal que enviés els corresponents subministres. Completava el quadre amb la bàscula del bany: podria dur un registre acurat de la variació de pes de l’amo o de la madona i, si la cosa anava malament, podria enviar un missatge al dietista corresponent amb l’objectiu de corregir la malifeta. Encara més, si la cosa anava molt malament, podria arribar a bloquejar la porta de la nevera i així evitar temptacions. Certament, no deixa de ser un panorama ben regirador, tot i que, en el cas de la bàscula la solució és ben fàcil, n’hi ha prou de no acostar-s’hi, tot i que això no deixa de ser un indicador que les coses no van com toca.

La sotsdirectora de la CIA explicava les seves pors, fent servir precisament com exemple una nevera intel·ligent. Avui ja tocaríem saber que quan un hom aplica aquest adjectiu, intel·ligent, a un objecte, la cosa és que l’objecte en qüestió pot ser connectat a la xarxa. Deia la sotsdirectora que ja tenien constància que s’havia emprat una d’aquestes neveres per llençar un atac massiu d’spam i s’atrevia a aventurar que aviat podrien trobar neveres d’aquestes involucrades en atacs de denegació de servei contra servidors d’internet. Essencialment, aquests atacs consisteixen a fer molts requeriments falsos de connexió a un servidor, fins arribar a saturar-lo, de tal manera que quedi col·lapsat i, per consegüent, incapaç de donar resposta als requeriments de debò que rep. És una metodologia que ha esdevingut habitual quan algú vol tocar els nassos als titulars dels servidors. Així, i per posar un exemple, en el seu moment, Anonymous es va atribuir un caramull d’aquests atacs com a represàlia per l’assetjament al qual havien sotmès el responsable de Wikileaks entitats titulars de targes de crèdit i similars.

Vistes així les coses, no resulta difícil imaginar-se un món ideal pels espies de tota classe, començant pels industrials, els quals ja deuen tenir al seu abast un extens “monstruari”, com deia un veïnat meu, de galindaines “intel·ligents” ideals per la seva feina: qualsevol objecte els podrà servir per a captar informació a l’instant i a distància. I per això mateix els de la CIA tocarien estar més que satisfets. La contrapartida és que aquestes tecnologies estan a l’abast de, literalment, qualsevol, i ja se sap, amb tanta de competència resultarà més difícil justificar el sou i, sobretot, saber si el que t’espia és amic, enemic, conegut o saludat. En definitiva, la sotsdirectora sembla que no sap que no hi ha solució que no plantegi problemes i que, justament per això mateix, el món progressa. Si no fos així, li resultaria més difícil justificar el seu càrrec de cap de la divisió de ciència i tecnologia. Segur que hi trobaran solucions i, afortunadament, d’altres n’hi haurà que hi trobaran problemes. Com ha de ser.