Oli en un llum

Això és el que ha esdevingut per a mi el botonet de silenciar la televisió: oli en un llum. Quan comencen les interrupcions publicitàries li trec el so a la tele i la cosa m’està agradant tant que, de vegades, fins i tot no me’n record de tornar-lo a activar quan acaben els anuncis. Poc es podia imaginar l’inventor dels comandaments remots -Eugene McDonald- que aquesta galindaina arribaria a ser emprada d’aquesta manera. De fet, McDonald apostava per la tele de pagament i amb els remots, perseguia acabar amb la publicitat com a recurs per a finançar les emissions televisives, ja que ell pensava que els anunciants deixarien d’estar-hi interessats si sabien que els espectadors podien canviar de canal quan començassin els seus missatges. I no anava gens equivocat amb això del canvi de canal, però tot sovint resulta ser força inútil, ja que és molt freqüent trobar també publicitat als altres canals, tot això sense oblidar que, de vegades, costa recordar què estaves veient i a quin canal. És així que vaig descobrir la tècnica de treure el so durant les interrupcions publicitàries i la veritat és que funciona bastant bé i, a més, permet jugar a intentar endevinar de què va la cosa a partir només de les imatges. Hi ha, però, anuncis que boicotegen aquest joc ja que van amb subtítols i, és clar, la cosa perd els pocs al·licients que pugui tenir.

Entre aquests anuncis subtitulats, ocupen aquests dies un lloc estel·lar els de l’agència tributària que apel·len a la nostra consciència cívica per fer la declaració de renda com toca -sense trampes- i així poder garantir els serveis als quals se suposa que van destinats aquests impostos. No vull dir que la campanya no sigui oportuna, ara que s’acaba el període per fer les declaracions de renda, però no puc evitar -supòs que com la majoria dels que els veiem- que, a part dels serveis que s’esmenten, em vinguin al cap tot l’enfilall de grans magarrufes que també s’han servit d’aquests imposts, amb l’anomenada trama Gürtel ben davant. El fet és que tot i que hi ha molts d’aquests casos que estan encara sub iudice, no tinc constància que s’hagin recuperat gaire diners dels que s’han perdut per aquí. A part de recordar-nos que està malament això de fer “trampetes”, seria molt més eficaç poder argumentar amb xifres com es van recuperant aquests diners i quin són els mecanismes que hi ha per a poder evitar que aquestes situacions es tornin a repetir. Mentrestant, mentre quedin imputats o sota sospita persones que segueixen ocupant càrrecs públics, em fa l’efecte que a la consciència cívica no li quedarà més remei que seguir relaxada. Vull dir que no tinc res en contra que persegueixin el frau, per petit que sigui, però que la forma més efectiva de combatre’l seria garantir que aquests diners no fossin malbaratats. I no estic parlant només de corrupció perseguible, sinó també incloc la manca de transparència associada, per exemple, a les balances fiscals.

I per si faltés alguna cosa a aquest espectacle, ara el ministre es despenja amb una suposada rebaixa fiscal. Incomprensible, entre altres raons, perquè diuen que ha de seguir l’austeritat imposada a través de les retallades en tots els serveis bàsics per tal de poder reduir el dèficit. Tot això sense oblidar que hi alguns experts -jo no ho som- que asseguren que la lletra menuda d’aquesta suposada rebaixa amaga una pujada de fet en els impostos que haurem de pagar a partir de l’any que ve. Desapareixen desgravacions, retoquen aquí i allà, de tal manera que els tipus impositius seran més baixos, però el resultat serà que haurem de pagar més. No és que em vingui gaire de nou, ja que aquesta és una de les destreses que els governs de dretes -aquí, allà i allà deçà- tenen per vendre motos, especialment amb els impostos i que les seves reformes sempre van en la mateixa direcció d’afavorir els que menys ho necessiten a costa dels altres. La veritat és que, entre creure el que diu el govern i el que diuen -amb xifres- aquests experts, no tinc el més petit dubte per qui decantar-me. Ara han anunciat amb bombo i platerets que abaixen els impostos i la crua realitat serà quan ens adonem que, al capdavall, hem de pagar més. El que passa és que això no ho veurem fins a la primavera del 2016, que és quan haurem de fer la declaració del 2015. I en aquell moment ja hauran passat les eleccions i ja serà tard per fer pagar l’engany. Em poden ben creure que res m’agradaria més que equivocar-me amb les meves apreciacions, però em fa molt l’efecte que no serà així. Mentrestant, seguiré apagant el so a la tele pels anuncis i, qui sap si amb una mica de sort, també pels altres programes, especialment per als informatius oficialistes. Encara que, ben mirat, d’aquests ja fa estona que no en mir cap.