Oxímorons universitaris

Internacionalització, emprenedoria, excel·lència, relacions amb la societat i el món empresarial... són alguns dels termes indispensables en qualsevol discurs sobre la universitat, sigui quina sigui aquesta i sigui qui sigui qui el faci. Com no podia ser altrament, tots ells han estat presents en les recents eleccions a la UIB, en els programes i discursos dels candidats. Hi ha, però, diversos aspectes d'aquests termes que ja fa estona que em tenen força intrigat, perquè no sé si és que no els he acabat d'entendre -que seria el més probable- o bé que estan farcits de contradiccions, properes a l'oxímoron. Per exemple, i pel que fa a la internacionalització, entenc que es tracta de captar i exportar talent, tant professors com estudiants. Simplificant, la internacionalització del professorat vindria, essencialment, a través de la recerca i, en això, fins a les retallades, s'havia avançat molt i el camí estava ben marcat. Però, pel que fa als estudiants, la cosa resulta un mica més complicada, atès que, Erasmus a part, resulta difícil captar alumnes quan els títols, tant de grau com de màster, no estan dins la norma europea i internacional. Malgrat tot el rebombori de Bolonya, aquí els programes de grau són de 240 crèdits -quatre anys- i els de màster són de 60 crèdits -un any-, quan arreu del món els graus són de 180 crèdits i els màsters, de 120 crèdits.És una situació similar a la de l'amplada de les vies del tren, pensada amb l'objectiu d'evitar invasions, va ser -i encara és- un entrebanc important per a la integració d'Espanya a Europa. Les titulacions universitàries aquí tenen una amplada de via diferent de les de la majoria de la resta del món i per resoldre els entrebancs que això significa no n'hi ha prou d'exigir coneixements d'una tercera llengua -que s'han d'exigir-, sinó que s'ha de fer alguna cosa més, començant per adoptar la mateixa amplada de via.

Pel que fa a l'emprenedoria i a les relacions amb el món empresarial, acostuma a haver-hi un discurs únic: cal que la universitat s'acosti a l'empresa, la qual cosa està molt bé, però no deixa de ser una visió molt parcial, atès que no aniria gens malament que l'empresa s'acostés a la universitat. Probablement -i vistes com estan les coses en el món empresarial- anar allà on són ara mateix no sigui del tot desitjable, per ventura s'haurien de trobar en un lloc més convenient per a les dues bandes, però no està gens clar que el teixit empresarial estigui en condicions d'assumir el repte de convertir en negoci, en activitat econòmica, les innovacions sorgides de les universitats, com tampoc no està gens clar que hi hagi suficient capital disponible per assumir els riscos necessaris per a finançar aquesta casta d'aventures. Dit altrament, sembla que l'esforç no ha d'involucrar només una de les parts i no pot anar només en una direcció.

I de la connexió amb la societat? No es pot dir gran cosa que no s'hagi repetit també a tort i a dret. Un dels principals agents prescriptors de la tasca que es fa a la universitat són els seus estudiants i graduats i, en termes generals, això tampoc no sembla que vagi gaire fi. I ja que tenim els resultats de les eleccions a la UIB ben frescs, no és gens sobrer intentar veure l'escassa participació dels estudiants com un indicador d'aquesta manca de connexió. Habitualment s'interpreta aquesta minsa participació amb arguments de l'estil que, com que el seu vot compta molt poc amb la ponderació del sistema actual (un 25 per cent, en el cas de la UIB), no hi ha manera de mobilitzar-los perquè votin. El fet és que, en el millor dels casos, acostumem a recordar-nos d'ells només per incitar-los a anar a votar i difícilment podrà créixer el prestigi i la consideració social de la universitat sense la complicitat -no renyida amb el rigor- que s'hauria de generar a les aules i en els passadissos que hi duen. I és que, sens dubte, un dels reptes més importants que haurà d'encarar el nou equip de govern de la UIB, encapçalat per Llorenç Huguet, és el de fer entendre millor a tota la societat quin és el paper i la rellevància de la Universitat i, en aquest punt, la col·laboració dels estudiants i dels graduats és absolutament indispensable. El fet és que aquest paper, el de totes les universitats, és qüestionat ara més que mai, al mateix temps que se'ls demana que assumeixin la responsabilitat d'estirar del carro econòmic per sortir-ne. Tot això acompanyat d'una retallada salvatge de recursos que està ofegant i limitant d'una manera dràstica la seva capacitat d'actuar.