El context i el sistema educatiu

Convidat per la Qatar Foundation, aquests dies som a Doha per assistir a l'edició d'enguany de la Cimera Mundial d'Innovació per l'Educació, WISE d'acord amb les sigles en anglès. Des de fa cinc anys, aquesta fundació organitza aquest esdeveniment, que aplega persones d'arreu del món involucrades amb l'educació, a tots els nivells. Està clar que si tens sensibilitat suficient per entendre les necessitats de l'educació arreu del globus i diners a balquena per fer-hi alguna cosa, aquesta és una d'entre les moltes iniciatives possibles. Així, la Qatar Fundation, presidida per la H.H.S. Moza bint Nasser, esposa de l'anterior xeic d'aquest riquíssim emirat àrab, reuneix prop de dues mil persones per presentar i discutir idees i, després, executar-les. Entre aquestes, cal destacar la iniciativa Education Above All, Educació per Damunt de Tot, liderada per la presidenta, que tracta d'atacar el problema dels més de seixanta milions d'al·lots que hi ha en el món en edat d'escolaritzar que, per diverses raons, no tenen accés a l'educació bàsica. Per exemple, a la taula rodona sobre aquesta iniciativa de dimecres al matí l'acompanyaren, entre d'altres personatges, la presidenta d'Unesco i l'exprimer ministre britànic Gordon Brown, el qual lidera actualment una iniciativa de les Nacions Unides per l'educació global. Des del segon any de la celebració d'aquest esdeveniment, la fundació també va instaurar, amb una dotació econòmica important, una sèrie de premis a iniciatives sobre educació, entre els quals en destaca un d'atorgat cada any a una persona que hagi tingut una trajectòria rellevant en aquest àmbit, que vol emplenar, segons paraules dels organitzadors, el buit que significa que no hi hagi Premi Nobel d'Educació. És a dir, tot un seguit d'actuacions -més o manco encertades, més o manco criticables- focalitzades en un dels problemes més greus que té plantejat avui en dia la nostra societat, com és el de fer arribar una educació de qualitat per a tothom i a tots els nivells.

Des que vaig arribar a Doha, dilluns de matinada, esperava impacient una de les sessions també de dimecres, anunciada amb un provocatiu títol: "Què passaria si els excel·lents mestres finlandesos ensenyassin a les vostres escoles?". I certament, el conferenciant, un professor finlandès de nom Pasi Sahlberg, no va decebre les meves expectatives. Ras i curt, segons aquest professor, amb això no n'hi hauria a bastament com per a aconseguir cap casta de miracle, és a dir, millorar el funcionament del sistema escolar, perquè tot i la importància del mestre, el context és tan o més essencial perquè un sistema funcioni com el finlandès. Va emprar la metàfora del futbol: no n'hi ha prou de fer un equip farcit d'estrelles, hi ha d'haver, entre d'altres menuderies, un bon entrenador, esperit d'equip, actitud, entusiasme i una afició entregada i que doni suport. Algú a l'auditori, en el torn de preguntes, es va lamentar que això significava menystenir el paper dels bons professors, i el conferenciant li va replicar que partia de la base que els professors eren bons, com ho són els jugadors dels equips que destaquen, però que no n'hi havia a bastament d'arreplegar onze figures i deixar-los anar pel camp. El context al qual es va referir inclou, a més de la dimensió professional dels mestres, la dimensió social i la política. Aquesta darrera, a diferència del que passa en aquestes contrades nostres, a Finlàndia gaudeix d'una estabilitat que és clau perquè el sistema funcioni: no hi ha una una llei nova cada dos per tres i, el que és més important: els mestres són part activa en la presa de decisions sobre el sistema escolar. Sigui dit de passada, pel que fa a la dimensió social, els darrers esdeveniments han permès comprovar que, a les Illes, l'afició, és a dir les famílies i societat en general, és entusiasta i entregada.

També va destacar una altra de les característiques del sistema educatiu finlandès: no està obsessionat pels resultats de PISA i d'altres ingredients que l'intoxicarien (sic) amb una competitivitat absurda i mancada de sentit, la qual cosa no vol dir que no s'hagi de mesurar i controlar la qualitat. Així com anava avançant amb la seva curta, però densa exposició, vaig començar a lamentar profundament que les autoritats polítiques de per aquí no fossin presents a la sala; fins i tot vaig arribar a penedir-me de no haver cedit la meva invitació a alguna d'aquestes. Tanmateix, vaig recordar que aquesta invitació era personal i intransferible. Tot això sense oblidar que, vist com van les coses, tinc seriosos dubtes sobre la seva capacitat per a escoltar el missatge amb atenció, interès i, sobretot, aprofitament. I és que, de viatges per a inspirar-se, ja n'han fet, això sí, amb un aprofitament tan desastrós que no deixa el més mínim forat per a cap casta de dubte.