La paradoxa de l’amistat

Cap allà el 1991, quan les xarxes socials on-line encara no existien, el sociòleg Scott Feld es va entretenir a calcular, per a unes determinades xarxes socials, la mitjana d’amics -connexions- que tenien els amics d’un determinat membre de la xarxa. El resultat obtingut va deixar bocabadats els experts -i els no experts- sobre el tema: sortia que aquesta mitjana era sempre més gran que el nombre d’amics que tenia cada un dels membres de la xarxa. Vull dir que, per a la gran majoria d’aquests, els altres membres de la xarxa sempre tenien -en mitjana- més amics que ell mateix. Aquest és el resultat que ben aviat va rebre el nom de paradoxa de l’amistat i no han estat pocs els esforços que s’han dedicat a estudiar-ne els efectes, especialment a partir de l’expansió de les xarxes socials on-line, les quals han vingut a proporcionar un immens camp d’experimentació i d’anàlisi. De fet, la paradoxa de l’amistat venia a ser una materialització, en un altre context, de la sensació recurrent que apareix quan hom es troba en un embús de trànsit: els altres carrils sempre van més aviat. La diferència, però, és que mentre que s’ha demostrat -fent ús d’arguments estadístics i físics- que no és cert que els altres carrils vagin més aviat; en el cas dels amics i de les xarxes socials resulta que sí que és cert: els altres sempre tenen -en mitjana- més amics que un mateix.

En realitat, des del punt de vista matemàtic estricte, la paradoxa deixa de ser-ho si hom té en compte que es tracta de mitjanes, i el que passa és que la gran majoria de persones té un nombre raonable i segurament similar d’amics, però sempre hi ha aquelles excepcions de membres de la xarxa que surten d’aquest paràmetre, és a dir, que tenen molts i molts amics. Com que és força probable que un o més d’aquests estigui entre la llista d’amics d’un membre normal, resulta que la mitjana dels amics dels amics creix moltíssim per mor d’aquestes excepcions i d’aquí la paradoxa: els teus amics sempre tenen més amics que tu.

La paradoxa de l’amistat ha cobrat actualitat aquests dies per mor dels resultats d’una recerca que intentava esbrinar si la paradoxa només era d’aplicació al nombre d’amics o, per contra, si era també aplicable a d’altres característiques dels membres de les xarxes socials, com per exemple, la felicitat, la riquesa o, simplement, són millors els altres? Amb l’objectiu d’intentar trobar una resposta a aquesta pregunta, dos investigadors xinesos -un a Toulouse i l’altre a Finlàndia- han analitzat el que passa amb la xarxa social formada pels científics que publiquen articles en col·laboració amb d’altres científics. A partir del Google Scholar i d’altres fonts d’informació, han simulat aquesta xarxa social, en la qual els nodes són els investigadors i dos d’aquests estan connectats si han publicat almenys un article conjuntament. D’aquesta anàlisi resulta que, sempre en mitjana, els altres coautors d’un membre de la xarxa han publicat més articles, tenen més índex d’impacte i tot un seguit de paràmetres similars. És a dir, són més i millor que un mateix.

Els resultats obtinguts indueixen els autors a assegurar que la resposta a la pregunta que s’havien formulat de si la paradoxa era extensible a d’altres paràmetres com la felicitat o la riquesa és, simplement, que sí: els altres són més rics, més feliços i, en general, són millors que nosaltres. Per sort, tot això seria en mitjana i la raó seria exactament la mateixa: aquesta mitjana vindria descompensada per mor d’aquells -pocs- que s’escapen de la norma, és a dir, per mor d’aquells -pocs- que són efectivament més rics i més feliços. El coneixement d’aquesta paradoxa m’ha proporcionat un consol important, ja que estava força acomplexat de veure que en el gimnàs al qual vaig regularment, la gent que hi va estan infinitament en millor forma i d’aspecte que jo mateix. Ara sé que això deu ser degut que difícilment m’hi trob els que no acostumen a anar-hi gaire i que, per això mateix, serien els que estarien més en consonància amb el meu aspecte i forma. En qualsevol cas, i com deia un articulista anglès molt encertadament a propòsit d’aquestes troballes, la propera vegada que et sentis un pringat, vull dir que et sentis inferior a qualsevol altra persona que coneguis, pren coratge, perquè tens raó: ho ets. Però no oblidis que els altres també estan igual que tu.