Vulnerables

Acabada la Primera Guerra Mundial, varen començar a sortir inventors que asseguraven que podien fer "raigs de la mort", és a dir, generar ones electromagnètiques que eren capaces de matar a distància animals i persones, a més de fondre motors, particularment els dels avions. El nom de raig de la mort no era nou, venia de les guerres entre grecs i romans, i eren els romans qui n'havien parlat per primera vegada: Arquimedes havia aconseguit, mitjançant un sistema de miralls, concentrar els raigs solars -de la mort- per provocar des de la costa incendis a bord dels vaixells romans.

Cap allà l'any 1935, Nikola Tesla, l'inventor que va fer possible que avui tinguem electricitat, també s'apuntà al grup d'inventors dels raigs de la mort. Eren tants, que l'alt comandament britànic va demanar a l'enginyer R. Watson-Watt que hi havia de cert en això d'aquests raigs. Es veien a venir la Segona Guerra Mundial i no era qüestió de badar amb un afer com aquell, per increïble que pogués semblar. Sigui dit de passada, Watson-Watt va respondre als militars que no, que no era possible generar aquells raigs, entre d'altres raons, perquè necessitarien una quantitat absurda d'energia per a funcionar. Tanmateix, la pregunta no va resultar estèril, atès que mentre cercava la resposta, l'enginyer va esbrinar que tot i que no era possible emprar les ones electromagnètiques per a destruir avions i matar gent, sí que podien ser emprades per a veure venir els avions d'enfora i és així que va inventar el radar, el qual va ser de gran utilitat durant la guerra. Acabada aquesta i, del radar també, varen sortir els forns de microones, o sigui que la pregunta va donar bastant de si, si més no, per les respostes.

I amb tot això hem arribat a avui: els raigs de la mort dels nostres temps existeixen i comencen a tenir una forma preocupant. Polsos electromagnètics, de curta durada però de molt alt voltatge, poden ser emprats per a fregir -a distància- circuits electrònics, la qual cosa no deixa de ser ben regiradora, si hom té en compte que no hi ha ben bé res que no en dugui un, de circuit electrònic: des dels mòbils fins a qualsevol gran sistema de control, com els de distribució d'energia, passant pels cotxes i qualsevol electrodomèstic. I el que és encara pitjor, aquests polsos poden ser generats amb equipament que cap dins una maleta, bateria inclosa. Fins fa poc, d'aquestes possibilitats dels polsos electromagnètics n'havíem tingut notícia gràcies, primer, a relats de ciència-ficció i, més recentment, a algunes pel·lícules i sèries de televisió, però aquests dies he pogut llegir, a la revista de la IEEE, la major associació del món d'enginyers elèctrics i electrònics, un article ben detallat sobre el tema, i la cosa no anava precisament de ficció.

Sembla que el primer gran atac electromagnètic conegut va ser el 2012 a Corea del Sud i va afectar els sistemes de GPS dels avions que estaven prop d'un gran aeroport, com també els dels vaixells de tota mena que hi havia navegant prop d'aquest aeroport. La sospita és que els responsables de l'atac eren els veïns de Corea del Nord, que varen provar -amb èxit- la vulnerabilitat d'una societat altament digitalitzada, com és la de Corea del Sud. Diuen també que, per a aquest atac, varen emprar uns equipaments que requerien de grans camions per ser transportats. Però la tecnologia actual ha posat a l'abast de ben bé qualsevol els ingredients necessaris per a generar aquesta casta de polsos. La cosa va tan avançada que hi ha diversos centres de recerca en el món dedicats a estudiar com haurien de ser els components electrònics per resistir aquests atacs. L'article també enumera diverses contramesures per prevenir-los, com per exemple, blindar tota l'electrònica més sensible -ordinadors i similars- en cambres amb les parets metàl·liques. També recomana no deixar aparcar vehicles sense controlar prop de les parets -i finestres- dels edificis a protegir, a més de posar reixes metàl·liques a les finestres i enreixats a les parets.

De la lectura de tot plegat se'n deriva que la nostra és una societat molt vulnerable, també per això. No és que ens hagi de venir gaire de nou, perquè no hi ha dubte que la dependència creixent de les tecnologies digitals ens fa cada dia més vulnerables, però semblava que encara estaríem un temps a esdevenir tan vulnerables com posa de manifest aquest article. Sempre ens quedarà el consol de pensar que, si dels primers raigs de la mort electromagnètics varen sortir el radar i el microones, per ventura dels polsos electromagnètics també en sortirà alguna altra cosa bona. O no.