La manifestació de l’amor és sempre una metàfora. Seria complicat explicar el procés bioquímic que passa de l’escorça cerebral al sistema endocrí i es transforma en respostes fisiològiques i canvis a l’hipotàlem mitjançant la segregació de dopamina. Millor recórrer a les tòpiques papallones a la panxa. L’amor ven, perquè tothom ha experimentat el misteri de sentir-lo però no tothom pot expressar-lo.
Que és un bon negoci ho sabien Corin Tellado, la indústria cinematogràfica, els cantants i Mark Zuckerberg en inventar Facebook. També ciutats com Roma i París, d’on se suposa que vénen els nins. Els ponts de la Ville de l’Amour han protagonitzat passatges de Rayuela i pel·lícules com Les amants du Pont Neuf. Era evident que esdevindrien fita de pelegrins.
L’enamorament és exhibicionista i, per alguna raó, n’hi ha que tenen ganes d’esventar-lo, gravar un cor al tronc d’un arbre o les inicials en una paret. Algú va pensar que un pany era una bona metàfora. No sé per què, es considera que l’amor autèntic ha de durar per sempre. La qüestió és que la barana del Pont des Arts ha anat carregant-se de panys tancats per parelles que acabaven de comprar-los als venedors ambulants de la zona. Tot molt romàntic i comercial.
Feia mesos que la batlessa advertia que el pont no suportaria tantes mostres d’amor, pesades com dos elefants. La barana ha cedit, deixant un forat comparable al que hi ha a la majoria dels cors. Però en tot cas, vull acabar amb les metàfores i els panys que s’acumulen als llocs de pas i tanquen possibilitats i prometen quedar per sempre i són poc originals, pesats i insuportables, i acaben caient pel seu propi pes enfonsant-se al riu, i són substituïts per un emplastre de fusta amb gargots. És a dir, que serveixen per parlar d’amor... o d’un tipus de govern.
