No tot roman igual

Un any de condemna per a Fèlix Millet i Jordi Montull. Els rics valen més, tant se val com hagin aconseguit els milions d’euros amb què pagaran la multa per tràfic d’influències al cas de l’hotel del Palau. La sentència desanima davant judicis que queden pendents a presidents autonòmics i gendres reials.

Demostrada que la crisi va ser una estafa en la qual uns pocs es repartiren els doblers de tots, ens intentaren convèncer que teníem el que es mereixíem: havíem viscut per damunt de les nostres possibilitats. Com que no va colar, del cinisme es passà a la desvergonya: uns compren contactes i favors, els altres són una càrrega social. I qui no pugui pagar-se la justícia (malgrat que sigui amb doblers robats), pagarà amb la llibertat.

Quasi el 20% de la població de les Balears viu en risc de pobresa. La gent es manifesta al carrer i les urnes, alguns fan vaga de fam. Prou de corrupció, prou de lleis antidemocràtiques, retallades i violació de drets fonamentals com parlar la llengua pròpia. Els dirigents consideren uns vàndals els qui protesten, i els escanyen encara més. Passen del desvergonyiment a l’arrogància.

S’inocula la idea que uns són a dalt i impunes; la sentència de Millet i Montull referma aquesta idea, al marge del que pugui passar després al judici pel saqueig del Palau de la Música. Però sobretot se’ns transmet que el canvi no és possible, que sempre serà així. Per això Bauzá no mou un dit en haver perdut 40.000 vots a les europees, ni ho fa Rajoy malgrat que al carrer Génova no hi havia res a celebrar. Els és igual governar, l’únic que els importa és mantenir l’estatus perquè els protegeix.

Aquesta política de fer veure que tot roman igual ha quedat obsoleta. Si no volen entendre el que va passar diumenge -un reflex del que està passant arreu-, tard o d’hora ja s’ho trobaran.