La mateixa setmana, dos amics deixen Twitter. Ella ho fa perquè "abans llegíem". Ell, fart que l'insultin. Abandonar les xarxes socials equival a canviar la ciutat pel camp; respon a una necessitat de desentendre's del món i, sobretot, que el món es desentengui de tu. Fa uns anys, n'hi havia prou de despenjar el telèfon. Ara, si no contestes a un correu electrònic de seguida, reps un WhatsApp preguntant-te si l'has rebut.
Aquesta saturació comunicativa altera la gestió del temps: tothom pressuposa que estàs sempre connectat i disponible. A més, la lliure circulació d'informació no implica el seu consum lliure, ni molt manco la possibilitat real d'opinar. És cert que sense el flux constant de curiositats ens costaria arribar a alguns articles d'interès, i l'exposició és preferible a la censura. Però es creen dues angoixes. D'una banda, la sensació que t'estàs perdent alguna cosa perquè el raig de publicacions és continu. D'altra, qualsevol intervenció podrà ser emprada contra teu. A ningú no li interessa la teva opinió si no pot fer-ne un retuit. I molts estan disposats a amenaçar-te si no la comparteixen (especialment quan s'amaguen sota pseudònim i no entenen la ironia).
Qui salta de la xarxa se sent més lliure: sol cercar la pausa per destriar què vol llegir i saber, i per descansar de si mateix. No pots ser immediat i fer cinc tasques alhora com els ordinadors i, a diferència de les màquines, t'importa la reacció de la gent. Aportam ben poc, en aquest expenedor de publicitat. O allò que dius es confon amb la resta, o destaca tant que et surten detractors. I quan t'exhibeixes, què cansa més? La ràbia que provoques, o la indiferència? O la por de provocar ràbia o indiferència. En tot cas, Twitter no és el món, i molts dels qui se'n van al camp tornen a la ciutat passat un temps.
