Els membres del Partit Popular tenen dos superpoders. El primer és que n'hi ha prou que siguis el cap de llista a Palma per assegurar-te'n la batllia. Tant se val que no sàpigues parlar, no hagis tengut relació amb els ciutadans ni un càrrec rellevant: si et fan cap de llista del PP, guanyes segur.
L'altre superpoder és que, tot d'una que manes un poc, adquireixes la capacitat de tornar-te invisible. Hem trigat a entendre-ho. Per lògica pensàvem que, si no vèiem el president José Ramón Bauzá a l'apertura del curs universitari ni a la cerimònia d'ingrés de Carme Riera a la RAE, per exemple, era perquè no hi havia anat. El mateix pensàvem de la presumpta absència de la consellera d'Educació, Joana Maria Camps, a la Nit de l'Art.
Fins ara, es tenia la idea que la tasca principal d'un polític era sortir a la foto. No sortir-hi equivalia a no ser-hi. Però, des de quan la política d'aquest país té lògica? No podria ser que, mossegats per l'ànsia de poder, es convertissin en vampirs? Sabem que els vampirs no es reflecteixen als miralls. Hi hauria la possibilitat que les càmeres tampoc no captassin la seva imatge? No. Si fos així, Rajoy no podria haver fet aquella intervenció a través d'un plasma.
Després de donar-hi moltes voltes, he arribat a la conclusió que els dirigents del PP saben tornar-se invisibles. Per això creuen en l'existència d'una majoria silenciosa, perquè la consideren dels seus. Que no els vegem no implica que no hi siguin. La prova de tot això l'encarna Mateu Isern: fa dos anys que és batle de Palma pel sol mèrit d'haver encapçalat la llista del PP, i el dia de Tots Sants ningú no el va veure al Mur de la Memòria durant l'homenatge a les víctimes de la repressió franquista. A sobre ha après a parlar. És superpoderós.
