10/01/2012

CD Drome

2 min

Sembla mentida com buiden els prestatges. No ho sé, suposo que m'ho hauria de prendre malament, que m'hauria de cagar en tota aquesta colla de rapinyaires que ara s'emporten a preu de cost el que s'ha mort de fàstic tants i tants mesos. Però no puc, potser és que tots aquests anys darrere el taulell amb la música a tot drap m'han estovat el cervell, però em sento absolutament incapaç d'emprenyar-me amb ells. De fet, els conec gairebé a tots, se m'han fet grans aquí, he vist com se'ls eixamplava el cul ajupits davant meu, passant els dits damunt el llom de les fundes de plàstic, he compartit la seva eufòria quan paraven de remenar en sec i aixecaven eufòrics el tresor que buscaven, he notat el neguit a l'hora de pagar, la seva impaciència per arribar a casa i exprimir-ne el suc fins a desgastar l'agulla del plat i la paciència dels veïns. Els tinc tan apamats que només entrar ja sé a quin racó de la botiga aniran a petar, sé quin disc he de posar perquè es girin entusiasmats i em preguntin què coi està sonant.

Amb els anys els he anat veient menys, és cert, però no és pas culpa seva. Tot el que trobaven aquí ara ja ho tenen a casa, obrint la pantalla de l'ordinador, però de tant en tant encara han tret el cap per aquí, un cap més calb i emblanquinat, amb cara de demanar perdó, de dir que els sap greu l'absència o també com d'amagat de la parella, mig avergonyits de fer encara una cosa ja inútil però que els connecta a uns temps com a mínim més intensos.

Sí, potser tinc el cervell estovat, però no estic gens emprenyat. Al contrari. La sensació que tinc és que han vingut a fer-me companyia, que han volgut que tanqui amb la botiga plena de gom a gom, com abans, com si brindéssim amagant la llagrimeta a aquesta manera obsoleta, un pèl infantil, obsessiva i refotudament màgica d'estimar la música. Salut i gràcies.

stats