L'home que espera una trucada

L'home que esperava una trucada fa mala cara. Els veïns del replà se'l miren de reüll quan se'l troben a l'ascensor i un cop intercanviats somriures i silencis, comenten, en sortir, les ulleres i la barba de tres dies. A la barra de l'hotel on sempre esmorza fan safareig sobre la seva mirada perduda davant el cafè amb llet fred i a mig beure.

No fa pas gaire que l'home que esperava una trucada era un home pletòric, somrient, ple d'energia. Traspuava eufòria per tot arreu on es passejava. Els seus companys ho donaven per segur i ell encara estava més segur de ser la persona escollida. Totes les travesses apostaven pel seu nom, els periodistes demanaven la seva opinió sobre qualsevol fotesa, els companys de partit el felicitaven per avançat. Hi havia raons de sobres, s'havia preparat a consciència: màsters a Washington, organigrames enllestits, reunions secretes al més alt nivell. Havia deixat de fumar aquells purets i de beure whisky de malta i s'havia apuntat a aquell gimnàs que val un ull de la cara on no cal que hi vagis cada dia però que t'hi has d'apuntar si vols ser algú.

I el gran dia va arribar i aquella nit va ser molt llarga i va acabar en aquell local tan discret de l'Eixample on es va adormir quan ja clarejava abraçat a una noia força més jove que ell i amb l'altra a l'iPhone llampant que l'endemà, tan ressacós com ell, li havia de portar la bona nova. Però la bona nova no va arribar l'endemà ni al cap de dos dies ni aquella setmana ni l'altra. Avui l'home que esperava una trucada passeja de bon matí mal dormit pel carrer i aprofitant que el semàfor està vermell llença el puto iPhone a la paperera. Entra a l'hotel, demana un whisky de malta per esmorzar i mentre se'l fot s'encén distret un puret. "Perdoni -li diu el cambrer sense gaires miraments- no es pot fumar. Hauria d'anar al carrer". Quina merda d'any.