21/02/2012

Mòbils i gossos

2 min

Fa por. Me'l trobo cada dia, de bon matí quan vaig a comprar el diari. Alt com un sant Pau, els cabells embullats de color palla i un parell d'arracades al nas. No, no em fa pas por per la pinta que fa, tot i que tant de bo es veiés amb els meus ulls. Encara que tingui una edat entenc que el jovent ha d'anar vestit a la seva manera i si el que els fa feliços és anar amb els pantalons cagats i ensenyar el llepet dels calçotets no seré pas jo qui els tregui el gust de fer-ho. El que m'espanta és com trepitja el carrer. No fa ni deu dies que em va estampar contra la paret i em va fotre un blau d'aquells que em trigarà quinze dies a marxar. Ell ni se'n va adonar. Estava xatejant o piulant o com coi es digui, hipnotitzat amb el telèfon mòbil que duia a la mà.

Malauradament en té una altra, de mà, amb la qual tragina un gos. És un d'aquests que et trobes als carrers de qualsevol ciutat, aquells que si et despistes se't llancen a sobre com si t'haguessin confós amb un bistec. Pobres bèsties, tot el dia tancats en un pis de seixanta metres quadrats, traient el morro entre les baranes rovellades dels balcons, bordant de desesperació i avorriment. Així surten quan els treuen, esperitats, com si algú els empaités, amb aquell desfici de qui sap que té mitja hora abans no torni al cau sense res més a fer que destrossar el parquet postís amb les ungles sense tallar.

Jo, com que sóc jubilat i no tinc gaire feina, fa dies que quan els veig venir, ell i gos, m'arrecero a la paret i espero un petit miracle. No tinc pressa, però crec en la justícia divina i sé què passarà. Un dia l'animal farà l'habitual tifa de cada matí al mig de la vorera, aquella que el seu amo no recull mai, i ell, enfeinat com està a contestar algun missatge que no pot esperar resposta, es ficarà de peus a la galleda i l'aixafarà ben aixafada. Ahir hi va anar d'un pèl.

stats