El mallorquinisme es troba tan desesperat, des de fa tant de temps, que estava disposat a aferrar-se a qualsevol cosa, fins i tot a un partit com el d’ahir. Una victòria per la mínima i jugant malament contra un dels darrers classificats hauria bastat perquè ens continuàssim enganyant, o ens deixàssim enganyar, una setmana més. Però no, el Mallorca va ser incapaç de marcar a l’equip més golejat de la categoria i, com no podia ser d’una altra manera, es va deixar fer almanco un gol.
Aquest era el partit assenyalat. Tothom sabia què passaria si l’equip tornava a caure. I Son Moix va esclatar. Molts esperaven això des de feia temps, i fins tot han retret que no hagués esclatat abans. A mi em va semblar que va ser en el moment just. Una típica esbroncada dels ‘barralets’: “¡Fuera, fuera!”, una mocadorada i quatre crits i flastomies. Res pus.
A l’hora de personalitzar, però, quedà clar: directiva i jugadors. L’entrenador, se’n va sortir.
Potser va ser una altra mostra d’intel·ligència de l’afició, perquè tothom sap que, si algú ha de caure, serà precisament l’entrenador. Així que posats a carregar contra algú, carreguen contra els que es quedaran. No és qüestió de gastar forces inútilment perquè el pou de la desesperació es fa més negre cada vegada. I mirau que és difícil ser igual de responsable, si no ho són més, que un entrenador que, esgotats els arguments, pretén que creguem en l’ascens com una qüestió de fe.
I jo estic disposat a pujar a Lluc a donar les gràcies si pujam a Primera, queda escrit, però la romeria que formen ara mateix el consell d’administració, l’entrenador i els jugadors sembla més aviat anar directe cap al Salt de la Bella Dona que no a veure la Mare de Déu.
I tampoc fa falta morir màrtirs. Potser la solució passarà per sacrificar algú a mig camí, abans de la pujada final, que encara que no sigui molt cristià, ja em reconeixereu que sí és més de la litúrgia futbolística.
El perill és acabar agafant el gust a això dels sacrificis i dins aquest club no donaríem a l’abast. Ja ens perdonaran o ens veurem a l’infern, per cert, cada vegada més a prop que no l’ascens al cel. He començat parlant de la desesperació del mallorquinisme i acab deixant-ho en mans de la Mare de Déu. Potser és això, que, creguem o no creguem, just ens quedar resar.
Mare de Déu...
