TOTA UNA VIDA
Esports 02/03/2014

Ni guanyar ens faria riure

i
Lluís Planas
2 min

Ni l’aire fresc que bufava amb el canvi d’entrenador serveix per orejar aquest Mallorca. Un equip romput dins un club romput. El vestuari del Mallorca fa olor de canterano, allà hi ha un problema, però si algú pensava que tot allò que l’ha envoltat aquests dies no el podia afectar, des d’ahir ja sap que va ben errat. La pena és que això ha deixat de ser important perquè, tanmateix, ni guanyar ens faria riure. El mallorquinisme viu una profunda depressió, una tristesa immensa.

El vertader problema no és que el vestuari hagi abaixat els braços perquè ningú no té autoritat per fer-li els comptes; el problema és una llotja que ja put. Uns dirigents -i propietaris, no me n’oblid- que no han tingut gens de mirament de trepitjar la història d’aquest club i convertir-lo en la rialla del futbol espanyol. Vist que a ells els és igual perdre la dignitat, que sàpiguen que ningú no oblidarà que els ha estat igual fer perdre la dignitat al Mallorca. Això també queda per a la història.

Durant el partit no vaig poder deixar de pensar en els penyistes que eren fora del camp. Gent al costa de la qual he crescut en el Lluís Sitjar, a Son Moix i passejant per Madrid, València, Birmingham, Elx i tantes altres bandes. Es pot discutir si feren bé no entrant al camp. Que estimin el Mallorca, no. Sense compartir la seva manera de protestar ahir, tot el respecte cap a ells i tot el menyspreu contra qui protestaven. Resulta que és el president i tampoc no era al camp. D’aquí la tristesa immensa, ho enteneu?

“La covardia és la mare de la crueltat”, diuen que deia Montesquieu. Els dirigents del Mallorca no han pogut ser més cruels amb José Luis Oltra -tan justament destituït com injustament acomiadat-, amb Miquel Àngel Nadal, amb el mateix Lluís Carreras i amb la seva pròpia afició. Després d’aguantar el seu lamentable espectacle durant aquestes setmanes, ahir cap d’ells s’atreví a anar al camp. Cap ni un! Si feim cas a Montesquieu, ja sabem per què ho feren.

És igual ser a Primera, Segona o Tercera. Vull dir que és igual si guanyar, com ara, no ens faria ni riure. A alguns els semblarà que és fer-ne un gra massa per just un equip de futbol. Potser sí que ho és. Només sé que tornarem a guanyar, tornarem a riure i els penyistes tornaran a ser al camp. Els covards, no.

stats