En aquesta vida moltes vegades costa el mateix ser optimista que pessimista, és a dir, costa el mateix donar-se una oportunitat per ser feliç que no fer-ho. És veritat que amb el Mallorca, darrerament, no hi ha gaire opcions per triar, però també que per aquesta temporada ja està bé de patir. Ens mereixem donar-nos l’oportunitat per ser feliços, encara que sigui just per un dia.
El Mallorca continua immers en la indefinició però hem quedat que, a l’hora de triar, costa el mateix. L’equip va començar el partit en posició de descens i el va acabar a la meitat de la taula, als mateixos punts del play-off que del descens. I és que aquesta Segona Divisió sí que dóna oportunitats per triar. Absolutament imprevisible, talment el Mallorca. Haurà de ser això.
Seria injust negar que l’equip ha millorat un poc, també que aquesta millora encara està agafada amb fils, fràgil, i que només servirà d’alguna cosa si es pot mantenir durant les properes jornades. I així i tot, potser ja faríem tard. Però havíem quedat a ser optimistes, o almanco donar-nos l’oportunitat per ser feliços. Ens ho hem de repetir a nosaltres mateixos, forma part de la teràpia.
I a més, n’hi va haver, de coses positives. Per començar, deixàrem la porteria a zero i això no deixa de ser una gran notícia per al segon equip més golejat de la categoria. D’ençà que començà la temporada, sospitam que arreglant el forat de la defensa, tindríem mig camí fet. Encara més important que no encaixar, l’equip no va patir en cap moment. Ja està bé de patir.
Va haver-hi més alegries, com que Marco Asensio fes la passa endavant per fer-se un lloc a l’equip. O que Gerard Moreno continuï sense veure porteria sense Víctor al seu costat, però que es mati treballant per als seus companys. O que l’entrenador hagi trobat una nova posició per a Thomas, una mica més avançada, que millora el conjunt i li permet fer gols. Fins i tot, l’enèsima parella de centrals va funcionar.
Potser el problema del mallorquinisme és aquest: està tan necessitat de creure que s’aferra a qualsevol cosa, com a partits com el d’ahir. Com no han d’estar desesperats uns aficionats que demanen la dimissió d’una directiva que ni tan sols es presenta al camp. I tanmateix, a la graderia es notava. Hi havia alegria, la gent volia ser feliç. Que duri.
