El Mallorca necessitava un partit com el d'ahir. Fins ara sempre hi havia hagut el recurs d'una excusa, l'ocurrència d'un emperò, la recerca d'un consol o la fantasia d'un miratge, tot per no haver d'afrontar la vertadera realitat. Talment com quan sabem que tenim un problema i creim que, deixant de pensar-hi, es resoldrà tot sol. Això era enganyar-se, vaja. Perquè ara ja sabem que és igual que el Mallorca estigui a tres, sis o deu punts de l'ascens: així, no pot pujar.
Una derrota com la d'ahir era necessària, perquè l'equip ha quedat finalment despullat i amb totes les mancances a la vista. I ara ja veim allò que sospitàvem i que no volíem veure darrere totes les excuses, els emperons, els consols i els miratges. Perquè ahir també poguérem comprovar com juga un vertader candidat a l'ascens. Era l'Sporting de Gijón i semblava jugar a una cosa diferent.
En un club que fa mesos que ofereix un espectacle lamentable, es fa difícil exigir responsabilitats. En el futbol, però, sempre es dirigeixen cap a l'entrenador. No ha de ser diferent en el cas del Mallorca. També ens podríem seguir enganyant sobre la qualitat de la plantilla posada a la seva disposició, però allò cert és que l'entrenador no troba cap solució per als problemes. El dubte és que algú altre les pugui trobar.
