El procés català des de França

Vist de Catalunya estant: després que hi hagi hagut gent amb prou desvergonyiment per anomenar-ho un “aldarull”, i després de la marxa tranquil·la per la reconquesta de la plenitud del dret, arribarem a l’únic terme que val la pena -la República catalana-. Amb DUI o sense. Se sent a dir que hi hauria altres solucions de mitges tintes: lligamanegues fiscals, bullits estatutaris, amanides federalistes, purés confederalistes, macedònies autonomistes. La memòria ens ho recorda i la societat civil ho té prou ben entès: amb els socis que la geografia i la història ens han donat, si tot això hagués pogut servir una hora o altra de tapabruts, ara ja no taparia res, perquè ni rutlla ni pot rutllar. Fil per randa, així de clar, net i definitiu es veu de Catalunya estant.

Vist des de França, la troca és un bon tros més enrevessada. Centralista, jacobina, França es mira -quan se’l mira- l’extraordinari moment polític que està vivint Catalunya amb condescendència i menysteniment. L’opinió francesa no ho entén. O no s’ho creu. O fa com si no s’ho pogués creure. Per més manifestacions, cadenes, V majúscules i 9-N que hi posem. Si ho entengués o s’ho cregués, patiria una mica per la Bretanya i pel territori basc, un xic menys per Còrsega, ni una espurna per l’Alsàcia o el Rosselló. Miques i espurnes. Episòdics, de vegades violents, però orfes d’entrellat polític coherent i de credibilitat i viabilitat econòmiques i polítiques -malgrat l’efecte espectacular d’algunes febrades de tant en tant-, aquí els separatismes suren en sectors residuals i es mantenen amb dèries nacionalistes que no tenen cap ressò ni en l’àmbit de les ideologies mínimament serioses, ni en els seus mateixos territoris, ni a escala nacional.

El problema de l’enfrontament de dos drets, el català i l’espanyol, que reivindiquen alhora l’exercici total de la sobirania plena sobre un mateix sòl, i que s’arrelen, tots dos, en la lectura del dret internacional, es resol a Catalunya tot situant l’esperit del dret a l’autodeterminació al nivell suprem i ideal, i polemitzant amb Espanya perquè subordina aquest dret a la “lletra de la Constitució”, de nivell no tan enlairat, però jurídicament pragmàtic i realista. Ja fa temps que tothom ho sap, això, a Catalunya. La França jacobina, mentrestant, no es pot ni imaginar que, en un context de pau social, la quasi totalitat progressista i la majoria del poble català pugui enfrontar-se amb Espanya en el terreny jurídic.

Fins aquí, dret i política, purament. Ara parlem d’interessos i d’avinenteses. Avui, amb una crisi econòmica que fa feredat, amb els dos partits de govern (UMP a la dreta, PS a l’esquerra) coixejant de tal manera que el Front Nacional d’extrema dreta els atrapa i els pot passar davant a les urnes, l’actual desgavell polític de França no afavoreix de cap manera la implicació de la grande nation en un debat català que és més susceptible de fer-la trontollar que no pas d’apaivagar-la. Més que tranquil·litat, França vol immobilisme estatal i jurídic a casa seva, a casa dels seus veïns i a Brussel·les.

El model jacobí del seu republicanisme no pot fer res més que titllar de malifeta girondina -que vol dir reaccionària i antiestatal- la voluntat catalana d’exigir, amb una sola paraula i un sol vot, més democràcia i més llibertat en una sobirania republicana. No hi ha manera. El nostre projecte no es pot entendre des d’un país en què, per dir-ho amb dos mots o reduir-ho a dos cognoms, Rajoy rima amb intocabilitat jacobina de l’Estat, i Junqueras (o Mas) amb agressió barroera, reaccionària, sediciosa, girondina. Ara bé: ¿quins són, realment, els continguts polítics que hi ha darrere de la tossuderia encarcarada d’Espanya i de l’embranzida corprenedora de Catalunya? En això França no s’hi vol capficar... ni ficar.

“Tant se val”, podríem dir-hi? No ho crec pas. Al capdamunt del capdamunt del nostre projecte estatal i republicà hem d’anar a raure a la Comissió Europea. No crec que puguem comptar que França ens hi faci el camí planer. I allà, si la norma és “un estat = un vot”, la pràctica demostra cada dia que Malta o Lituània hi pesen molt menys que França, o que Espanya.

Sainet, comèdia o tragèdia? La nostra exigència racionalment invulnerable d’assolir la plenitud del nostre dret a la sobirania nacional òbviament republicana perilla d’haver de saltar, a mig fer, un obstacle previsible dins l’opinió europea: el rebuig -o com a mínim la mandra- de la nació que es defineix, cofoia, a ella mateixa com a “pàtria dels drets humans” i com l’hereva de la més diàfana racionalitat.

Bé. I tot això no es podria capgirar, tot plegat, de cop i volta? Sí. Si el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau són arrossegats davant del tribunal... “Fa lleig! És un escàndol! Això no es fa!” L’opinió progressista i esquerrana francesa canviarà de to a l’acte, invocarà la moderació que lliga tant amb la “dignitat dels estats”, escorcollarà immediatament la natura real de l’enfrontament Catalunya-Espanya, omplirà a vessar diaris i televisions de tribunes esbadalint-se d’haver comprès de fora estant -però, això sí, avant les autres nations, només faltaria!- que les exigències de Catalunya s’adiuen perfectament amb la meravella... d’un “jacobinisme” català.

¿Hi hauria alguna altra manera de desvetllar l’opinió al nord del Pirineu, sense haver de comptar amb el capítol malastruc de l’estètica dels tribunals? Potser sí, un dia o altre. Però, de moment, em fa por que no. I ja es comença a fer tard.