Ales de glòria

El masclisme lliga prou bé amb la fascinació per la lluita i amb el culte a l’heroisme i la mort

N’hi ha que maten per plaer, per entreteniment, per tradició. Els canaris anomenen 'pardeleo' la caça furtiva de la baldriga cendrosa ('pardela cenicienta'), una espècie en perill d’extinció que nia en espais protegits de Lanzarote i de la Mediterrània. Els furtius viuen la prohibició com un esperó afegit. Hi sovintegen els membres de l’elit econòmica i política de l’illa, que arriben en iot als illots verges on recalen les aus per criar. L’home n’és el principal depredador, per acció directa i indirecta, derivada de la pesca accidental i la destrossa del seu hàbitat. La captura amb fins alimentaris és una rèmora obsoleta de temps d’escassedat. L’extracció de les cries tendres per a la calderada és traumàtica, ja que es furga el niu amb una gafa metàl·lica i els pollets, malferits o inerts, s’amunteguen en una pila informe de carn, sang i plomes. La inhibició de la compassió pel patiment d’altres éssers vius –una anestèsia col·lectiva que denuncia Corine Pelluchon al 'Manifest animalista'– explica, en part, la persistència d’aquesta pràctica. S’hi suma el menyspreu a la diversitat que equilibra la Terra, generosa i finita al mateix temps.

És històrica la recent sentència que condemna a la màxima pena 10 dels 19 acusats. Es dona la circumstància que tots els processats són homes, que conceben el patiment i la mort com una barreja d’esport i de repte. Reprodueixen un patró clàssic de conducta tòxica: meitat desafiament, meitat afirmació. Em venen al cap imatges que han sotragat la consciència col·lectiva. Poc original la del rei emèrit, ara retirat, brandant un rifle amb incrustacions de Swarovski amb l’elefant abatut al darrere. No va transcendir el sexe de la ‘peça’, fent servir l’argot cinegètic. Sabem, però, que el trofeu de l’exconseller de Turisme de les Balears Carlos Delgado era un exemplar mascle, gràcies a l’ocurrència de retratar-se, mai més ben dit, amb les gònades de l’animal mort al cap. La foto amb els testicles del cérvol, que regalimen sang sobre el seu rostre exultant, té un alt valor simbòlic.

Hauríem d’aprendre de les baldrigues –de la seva resistència, del respecte per l’entorn o de la distribució equànime de les tasques de cura–, en comptes de massacrar-les

Ves per on, la croada contra l’extermini de la baldriga l’ha liderada una dona, la sergent del Seprona Gloria Moreno. Lluny de ser guardonada pel cos, ha patit un calvari laboral i processal, amb set expedients disciplinaris i una denúncia penal. El motiu de la persecució no sembla cap altre que fer bé la seva feina. L’advocada Irma Ferrer –que ha exercit l’acusació particular contra els depredadors 'caçats' in fraganti– assenyala el moll de l’os de les represàlies: el privilegi. Els prohoms denunciats cerquen viaranys per perpetuar la impunitat. El gènere de la denunciant hi afegeix un biaix addicional. No en va, l’adjunta d’igualtat del Defensor del Poble de les Canàries li ha ofert suport per traslladar una queixa al seu homòleg estatal. Sembla una acció justa, ja que no és l’únic cas d’assetjament contra dones de la Guàrdia Civil que treballen en la protecció dels animals.

El masclisme –que menysprea les dones i condemna les opcions sexuals no conformistes– lliga prou bé amb la fascinació per la lluita i amb el culte a l’heroisme i la mort. Com que la guerra permanent és un joc difícil de jugar, la voluntat de poder es desplaça cap a qüestions sexuals. I com que el sexe també és un joc difícil de jugar, l’heroi malsà juga amb les armes. Són el seu 'Ersatz' (substitut) fàl·lic: els seus jocs de guerra expressen una 'invidia penis' permanent. És Umberto Eco qui parla en aquests termes quan passa llista dels trets que ajuden a coagular la nebulosa de l’'ur-feixisme' o “feixisme etern”. N’albiro d’altres en el cas esmentat, com ara la defensa de la tradició, el rebuig a la ciència i la modernitat, el culte a l’acció, o el menysteniment de la diversitat, barrejats amb ingredients de frustració personal i social. I torno a les baldrigues, animalons pacífics que aprofiten les cavitats de les roques per fer el niu, en què ni el sexe ni l’edat fan diferències en l’aparença, que ponen un únic ou (covat indistintament per mascle i femella) i que s’alternen en l’atenció a la descendència. N’hauríem d’aprendre: de la seva resistència, del respecte per l’entorn o de la distribució equànime de les tasques de cura, en comptes de massacrar-les.

Thiong'o va ser encarcerat per un crim nefand: practicar la diversitat

Penso en els ornitòlegs adolescents que, amb el suport dels ecologistes, van salvar 'in extremis' els aiguamolls de l’Empordà del despropòsit d’un complex turístic amb més de 64.000 apartaments. Em sento agraïda de ser una de les més de 300 espècies que avui poden freqüentar un espai de convivència únic entre aigua, terra, natura i ésser humà.

A més de patrimoni de diversitat i emblema de conservació d’un equilibri precari, les aus són símbols únics de vida i llibertat. 'El cant dels ocells', adoptat pel sentiment popular com a himne oficiós, en glossa més de 30 varietats. L’imaginari universal és construït a base de metàfores i relats sublims. Els dels presos polítics són, sens dubte, els més colpidors. És especialment commovedor 'Lluitar amb el diable. Memòries de la presó', de Ngugi wa Thiong’o. L’autor kenià va passar un any en una presó de màxima seguretat. Havia comès un crim nefand: practicar la diversitat (lingüística en aquest cas) i escriure una obra de teatre en kikuiu, la seva llengua materna. No és per casualitat que la portada de l’edició catalana la il·lustri un ocell trencant un cadenat. En un passatge de les memòries carceràries en parla expressament: "M’agradaria que em poguessin deixar les seves ales només un dia. Què faria? Anar a veure la meva família, el meu poble, però què més? Oh, sí, també aniria a les cases i als despatxos dels qui estan en el poder i faria entremaliadures, o aterraria davant de les coves on ells fan plans corruptes, i escamparia els seus plats i ganivets, per fer broma. I després tornaria. No, no tornaré. No tornaré a aquest confinament”... Escriure una novel·la durant el captiveri, en paper de vàter, va ser la seva fugida (“la imaginació són les meves ales de glòria”) però, alhora, la seva lluita. Ho va fer en kikuiu.