22/04/2018

Roses a les voreres

4 min

La major part de les persones que viuen al carrer esdevenen invisibles als ulls dels vianants atrafegats. Són més de 14.000 les que no tenen llar, a Catalunya, segons dades oficials. Ànimes que sumen, a la duresa de la vida al ras, l’aïllament i la soledat.

D’una banda, els prejudicis ens priven d’incorporar els menys afavorits al nostre cercle habitual i d’establir-hi un contacte franc i confiat. D’altra banda, la tendència humana als cercles endogàmics es dispara en les societats estratificades i desiguals. Tinc gravada una història extrema, prou il·lustrativa d’aquesta recança. Fa uns anys vaig conèixer una dona gran. La trobava cada migdia, camí de l’escola de les meves filles. Dinava a l’ampit de la finestra d’un bar que li donava un menú calent, ficat en una ampolla de plàstic tallada per la meitat. Tenia un posat tan digne i tan pulcre que vaig trigar dies a gosar convidar-la a un cafè amb llet, com qui no vol la cosa, i a interessar-me per la seva situació. Vaig saber que tenia un piset a l’extraradi i una minsa pensió que la salvava de dormir a la intempèrie i demanar caritat, però no li arribava per a les necessitats més bàsiques. Vam acabar mantenint una relació peculiar, bastida de converses a peu dret i de modestes atencions recíproques. Fins que un dia, de sobte, la senyora va desaparèixer, em temo que no pas per voluntat pròpia. Haig de confessar amb vergonya que, malgrat haver encetat una consulta genèrica amb l’assistent social, ni tan sols en sabia el nom. Li dèiem així: “la senyora”. Mai vaig convidar-la a casa per cap aniversari, malgrat la proximitat i l’intercanvi afectuós de pastís i de petits presents. Les filles, ja grans, conserven amb certa malenconia curioses andròmines, testimonis d’un contacte poc convencional. Fa uns anys que cada 23 d’abril diposito una rosa, des que no l’hi podem regalar personalment, al lloc on ella dinava, reconvertit en botiga de components electrònics. El meu penediment aflora en aquest gest simbòlic. L’oscaritzada Coco, un edulcorat homenatge de Pixar a la cultura mexicana en temps de Trump, recrea la manifestació d’aquest trànsit metafísic en el seu Dia dels Morts. Meitat ofrena, doncs, meitat recordatori íntim del que no hauria de ser.

Les xifres també són un recordatori, asèptic però revelador, del que no hauria de ser. Prop del 28% de la població espanyola està en risc de pobresa o exclusió social, d’acord amb l’indicador Arope, que inclou la carència material severa i les llars “amb baixa intensitat laboral”, publicat per la Xarxa Europea Contra la Pobresa. Una de cada cinc, si se’m permet el femení genèric justificat, si més no, pel fet que les dones són el col·lectiu més afectat, juntament amb la població més jove. La bretxa entre les elits i la massa empobrida ja és un esvoranc. Espanya és, en aquest sentit, un país escindit, en què les tres persones més riques acumulen la riquesa del 30% més pobre, segons l’últim informe d’Oxfam Intermón. Amb les dades a la mà, un dels països més desiguals de la Unió Europea i que ha gestionat pitjor la crisi econòmica, des d’aquest punt de vista. La recepta indigesta és una combinació d’atur i treball precari, amb sous escarransits i beneficis desbocats, tot ben amanit amb un sistema impositiu en regressió, amb índexs no homologables de frau, d’evasió i d’elusió fiscal.

Una desigualtat que, a més de l’aspecte econòmic, té una dimensió psicològica i social, que ens parla d’una escassa mobilitat entre estaments i d’un dèbil sentit de pertinença a la comunitat que afavoreix els comportaments individualistes i incívics. Aquestes circumstàncies, juntament amb altres factors vinculats a la igualtat d’oportunitats, fan que la polarització s’enquisti i es perpetuï en el que s’ha anomenat la trampa de la desigualtat. Que l’ascensor social funcioni només de baixada és un fracàs que acaba tenint derivades múltiples, ja que les societats més cohesionades i inclusives, amb millor “capital social” construït sobre la confiança recíproca, són alhora les menys corruptes.

No em sembla casual que Finlàndia, el primer país que aconsegueix erradicar el sensellarisme, sigui un dels països menys corruptes del món, compti amb un sistema educatiu modèlic i encapçali l’índex de felicitat de l’ONU. Sense aprofundir en el desllorigador del cercle viciós de la nostra maquinària complexa, em fixo en la peça més vulnerable de l’engranatge. Establir els correctius adients per al rescat humà hauria d’aparèixer com una preocupació col·lectiva en situació d’emergència. Diuen que els pobles es defineixen, en bona part, per com tracten els seus membres més necessitats, la baula més feble de la cadena. Els que no reben roses per Sant Jordi, els que dormen a les places o dinen a la vorera. Aquells a qui la poeta “del desarrelament” Ángela Figuera dona veu, en primera persona: “ No tengo ni una tira de tafetán rosado / para tapar las grietas del corazón. No tengo / ni un pedazo de beso para llevarme a la boca. / Ni un poquito de sueño que llevarme a los ojos. / Ni un pedazo de Dios que me cubra las carnes. / Me he quedado tan pobre / que no tengo siquiera donde caerme viva ”.

stats