27/09/2018

Tràfic de ciutadania

4 min

AdvocadaEl pitjor de patir una fòbia no és tant l’ansietat que s’experimenta com la impotència de no controlar les pròpies reaccions davant un temor irracional, en dono fe. Aquests trastorns específics tenen poc a veure amb altres “fòbies” que no designen alteracions clíniques, sinó que s’encomanen com una plaga social. Moltes comparteixen el mateix sufix ( phóbos, que vol dir “por” en grec) però tenen causes i efectes ben diversos. Penso en la xenofòbia, el rebuig cap a l’estranger ( xénos ) que, empeltat d’aporofòbia (aversió al pobre) i dirigit contra immigrants i refugiats, s’estén com una epidèmia. La malfiança cap als de fora no és nova. En les novel·les d’Agatha Christie se sol desconfiar de l’estranger per acabar descobrint l’assassí en el cercle íntim de la víctima. En la seva versió soft, la xenofòbia es presenta com una reacció racional davant el perill que la cultura o els costums propis quedin esvaïts per l’arribada massiva de forasters. Per això, en el discurs adaptatiu de l’extrema dreta civilitzada, es naturalitza la por -element comú amb aquelles molestes fòbies individuals- com una resposta proporcionada a un perill fonamentat, aparentment, en dades objectives. Laminar drets i llibertats fonamentals esdevé, llavors, raonable. En parlo amb una pneumòloga a propòsit de les declaracions de Salvini sobre un episodi de tuberculosi que afecta un immigrant que ha fugit d’un centre d’internament a Itàlia. Un cas que aquest hàbil demagog aprofita per alertar sobre l’expansió de la malaltia i encolomar el mort (sortosament en sentit figurat) a la invasió immigrant. Sembla que la corba d’incidència d’aquesta patologia de pobres no justifica l’alarma i menys encara que se’n culpabilitzi un col·lectiu concret, però el virus de la malfiança ja s’ha inoculat. En paral·lel, m’il·lustro sobre el fet que el xarampió, erradicat al continent americà fa anys, rebrota per l’entrada d’europeus. De la irresponsabilitat dels contraris a les vacunes al Vell Continent, el dottore Salvini no en parla. Tampoc no sembla recordar l’èxode dels seus cinc milions de compatriotes, emigrats als EUA per fugir del còlera i de la misèria, molts dels quals van patir les successives restriccions en les condicions d’admissió. A les portes de Nova York, a l’illot d’Ellis Island (també conegut com l’illa de les llàgrimes), on es decidia la benvinguda o el retorn dels més humils, s’hi van suïcidar tres mil persones.

Per posar en quarantena temors infundats cal contribuir, des dels diversos àmbits de coneixement, a deixar en evidència les mentides i les mitges veritats, la propaganda i la manipulació. M’hi poso fent notar un fenomen poc conegut. Es tracta de la concessió de permisos de residència als inversors no comunitaris que compren pisos d’alt estànding, coneguts com a golden visa. Portugal va autoritzar els seus visats gold el 2012 i la corrupció associada al seu atorgament (operació Laberint) es va saldar amb la dimissió del ministre dos anys després. Davant l’escàndol, es van congelar les concessions i ara es planteja la prohibició amb un projecte ad hoc. A Espanya es van introduir sota el paraigua de la llei de suport als emprenedors i a la seva internacionalització, del 2013. Als que contemplem impotents la pujada imparable dels preus dels habitatges i temem que l’especulació ens foragiti del centre de les ciutats, un cop constatat el fracàs de les polítiques contra la gentrificació, ens esveren les facilitats per a aquest tràfic de ciutadania. Costa d’entendre què té de productiu comprar un pis de luxe on no es viu, en un país que ni es visita. No cal ser el detectiu Poirot per descobrir el risc de corrupció, de blanqueig i de penetració de les màfies, ja que no s’ha d’acreditar la procedència del capital ni són accessibles els llistats de compradors. Tampoc cal ser vident per anticipar un efecte crida per a inversors, especialment russos i xinesos, quan els portuguesos tanquin l’aixeta del tot. El diner no hi entén de fronteres. La vicepresidenta de la comissió especial sobre delictes financers i fiscals del Parlament Europeu ha qualificat aquest “esquema pervers” de “prostitució de la ciutadania europea”.

El contrast amb el tracte que es dispensa als immigrants que sí que viuen i treballen al nostre país, abocats a un calvari burocràtic per a la regularització, és colpidor. He pogut constatar aquestes traves en un cas en què vaig intercedir per amistat. La Naziha porta gairebé vint anys a Catalunya, tots de manera regular. Tira endavant tres filles amb molt esforç, cuidant persones grans i fent de dona de fer feines. En algunes cases treballa amb contracte, en d’altres en negre. Quan em va explicar, desfeta, que li denegaven la pròrroga de la targeta de residència de les nenes perquè no acreditava poder mantenir-les no me’n sabia avenir. Va estar de sort, diguem-ne així, de poder convèncer les famílies ocupadores de fer-li contracte perquè les filles no quedessin, injustament, a un pas de l’expulsió. Al marge de qüestionar els mecanismes d’inspecció de les autoritats d’estrangeria (ni visites ni entrevistes, només papers), se m’acut que fomentar l’emprenedoria seria donar una empenta a la Naziha, gran cuinera, per obrir el restaurant amb què no gosa ni somiar. També rumio que ella, que no sap llegir, no hauria passat el control a Ellis Island un cop aprovada la Literacy Act, que denegava l’entrada als analfabets. Quina paradoxa que l’illa d’Ellis es trobi a escassos minuts de l’estàtua de la Llibertat, esdevinguda “mare dels desterrats” i emblema universal de l’acollida dels errants amb els versos d’Emma Lazarus, gravats en el seu sòcol: “Doneu-me aquells que estan cansats, aquells que són pobres, / les vostres masses entatxonades assedegades d’aire pur, / els rebuigs miserables de les vostres terres / superpoblades. / Envieu-me’ls, / aquells sense pàtria sacsejats per la tempesta. / Jo alço la meva torxa prop de la Porta d’Or”.

stats