Salut en blanc i negre

Els productes contra patologies 'de rics' generen més guanys que contenir la malària

Personal sanitari a l'Hospital Elwa, dirigit per Metges Sense Fronteres a Monròvia, la capital de Libèria, durant l'epidèmia de l'Ebola, el 2014 / DOMINIQUE FAGET / AFP

Fa 20 anys de la repatriació del Negre de Banyoles. Va destapar l’escàndol un metge haitià, corprès en topar amb un home adult naturalitzat (dissecat) i exposat al Museu Darder d’història natural, gràcies a l’audàcia d’uns aventurers francesos que van profanar-ne la tomba. El retorn de les restes es va fer amb la mateixa nocturnitat, a causa de la resistència d’una part de la població a deixar anar la mascota; era el seu negre. Els passava desapercebut el racisme cultural implícit, potenciat per les condicions indignes de la mostra: el cos tenyit amb betum i l’atrezzo estereotipat del bon salvatge. La dimensió simbòlica fa coixí a la discriminació directa. Per aquest motiu, a la croada contra la crueltat de l’exhibició s’hi va sumar el secretari general de l’ONU, ghanès, “en nom de tothom que professi un mínim respecte a la vida humana”. És trist que la deshumanització se segueixi projectant sobre vides considerades prescindibles, no sobre cadàvers. I no per taxidermistes del segle XIX sinó per epidemiòlegs del segle XXI en declaracions televisades. Encara al·lucino de la naturalitat amb què el director de l’Institut Francès d’Investigació Mèdica i el de cures intensives d’un hospital de París van aconsellar provar el tractament del covid-19 a l’Àfrica, “on no hi ha mascaretes, ni tractament, ni reanimació”.

És curiós com els vestigis de la mentalitat colonial, integrats en estructures de poder, reben encara menys censura que els de la publicitat. Els escandalosos Conguitos han hagut d’adaptar el branding i un jugador portuguès del City va ser suspès amb un partit per haver comparat un company amb la xocolatina. Les propostes racistes d’autoritats sanitàries contra la pandèmia es despatxen, però, amb tèbies disculpes. 

Les propostes racistes d’autoritats sanitàries contra la pandèmia es despatxen amb tèbies disculpes

El més pertorbador no és què van dir sinó què van callar. El paral·lelisme amb la sida és prou revelador, si repassem els assajos clínics sobre la transmissió de la malaltia. Força estudis a l’Àfrica es van fer en prostitutes, especialment exposades i desprotegides, tal com feien notar els dos doctors. L’estudi La vergonya de la investigació mèdica demostra com en assajos fets a Kènia s’administrava placebo a les embarassades d’un dels grups, en lloc d’un tractament que podia guarir-les. Assistien impassibles al seu deteriorament. Els assajos de Harvard a Tailàndia, en canvi, comparaven remeis ja eficaços amb alternatives terapèutiques. La sida va ser durant anys una malaltia silenciada. L’activisme de la comunitat LGBTI i la percepció com una amenaça per als ciutadans heterosexuals van forçar el canvi de política. El resultat és que al Primer Món ha esdevingut una afecció crònica, mentre que al continent africà –amb més de 25 milions d’infectats– segueix devastant comunitats. No és un episodi aïllat. L’aberrant experiment Tuskegee –fet pels Estats Units entre 1932 i 1972, per conèixer el comportament de la sífilis– va escatimar la penicil·lina als 400 participants afroamericans. Se’ls enganyava dient que tenien “mala sang”. 

S’espera dels experts que difonguin informació neutral. Per exemple, sobre el “desequilibri fatal”, el fet que només el 10% de la investigació sanitària es dediqui a malalties que representen el 90% de la càrrega de malaltia mundial. Els productes contra patologies de rics generen més guanys que contenir la malària. La Viagra, 21.000 milions de dòlars el 2017. Amb aquest calaix s’entén que es vulgui forçar un consens clínic sobre la “disfunció” sexual femenina, per exemple. Aquesta concepció perjudica la salut del Tercer Món (per defecte), però també la del Primer (per excés), amb una absurda medicalització de la vida.

Posats a no callar, és llàstima que els dos científics no aprofundissin en els puntals del sistema: la manca de transparència i la pressió del lobi farmacèutic. Perviu l’opacitat en les transferències de valor entre governs i empreses, en el finançament de les investigacions clíniques i en les “cortesies” als metges. Laboratoris com Ferrer, Bayer o Roche oculten bona part d’aquesta informació. Són riscos per a la imparcialitat de càrrecs públics, científics i facultatius a l’hora de fixar regles, d’investigar cures o de prescriure fàrmacs. La indústria pressiona per una legislació a mida, de la qual el blindatge de les patents és la més flagrant: “qualsevol cosa sota el sol feta per l’home” (incloent-hi una seqüència d’ADN) es pot registrar i protegir com a exclusiva. Si hi sumem la llibertat en la fixació de preus es fa impossible fer arribar remeis a tothom a preus assequibles. Caldrà seguir de prop la distribució del Rendesivir, potencial anticovid, propietat de l’empresa Gilead; curiosament, el nom de ficció del règim totalitari d’ El conte de la serventa, on l’esterilitat és epidèmica. La guerra de les patents és una nova guerra freda en el nou ordre mundial. Un conflicte asimètric, si tenim present que als EUA hi ha més representants del lobi farmacèutic que congressistes. En paraules de l’editora del New England Journal of Medicine, “un goril·la de 500 kg fa el que vol”.

Els  experts de la tele podrien donar fe, finalment, de la pobra supervisió pública dels abusos; en bona mesura per les portes giratòries ( pantouflage) amb el sector privat. Precisament a França es jutja l’afer Mediator, el medicament que va causar milers de morts davant dels nassos del regulador. Casualment, el cap de comunicació dels fabricants havia estat abans ministre de Salut.

Malauradament, quan augmenta el control a Europa o als EUA, el negoci es deslocalitza cap a règims autoritaris, al continent africà o a l'Àsia, amb menys contestació social. El crim no passa a la història, només canvia la seu social. Algunes obscenitats formen part de “l’esperit del temps”. Així es defensa l’etnòleg nazi Konrad Lorenz (blanquejat amb el Nobel de medicina) en la confessió novel·lada de Martí Domínguez, recomanació de Sant Jordi d’un amic llibreter. Com va dir Bill Clinton al demanar perdó als vuit supervivents del Tuskegee,“no podem desfer el que està fet, però podem acabar amb el silenci”.