Avergonyint les víctimes

Als 17 anys un capellà em va tocar l’entrecuix. No explicaré la història aquí per dues raons. Una, per falta d’espai. L’altra, perquè no vull crear problemes a l’ARA, ja que -té nassos la cosa- el centre em podria denunciar per explicar-ho i, de passada, podria denunciar el diari. Així que ho he deixat explicat en el meu blog perquè, arribat el cas, em denunciïn només a mi. La història, a Allegramag.info.

Aquests dies ha sortit a la llum un cas d’abusos a l’Escola Valdeluz de Madrid. Un professor havia abusat de dotzes alumnes i n’havia violat una altra. El 2007, ja fa set anys, una alumna va tenir el valor d’explicar-ho als seus pares. Els pares la van portar al Centre Especialitzat d’Intervenció en Abús Sexual Infantil, que depèn de la Comunitat de Madrid. Els psicòlegs del centre van determinar que la nena no mentia. Però la Comunitat de Madrid no va exigir immediatament una investigació, com hauria sigut preceptiu, ni va denunciar el professor.

Els pares tampoc van denunciar. Per què? Perquè era la paraula de la nena contra la del professor. I el professor era un home, segons els testimonis que han sortit últimament a la premsa, encantador, adorable, un gran professor. I si ningú ha volgut creure Dylan Farrow, i tothom ha preferit creure Woody Allen, per què havien de creure aquesta nena? Com en el cas de Dylan Farrow, haurien dit el que molts de vostès van dir: que estava boja, que s’ho inventava, que estava sent manipulada, que era afany de venjança.

Com que la Comunitat no hi va intervenir i els pares van tenir por, el professor va seguir tocant més nenes. Fins que es va confiar i en va violar una. I ja no va ser la paraula d’una contra l’altre. Ja hi va haver un examen forense pel mig.

L’abusador no tria qualsevol presa. Tria la més feble, la més vulnerable. Aquella que tindrà poca credibilitat. Quan abusa d’ella la desestabilitza encara més i així és fàcil que no la creguin perquè es dirà que estava boja. Mia Farrow era feble, vulnerable, no gaire equilibrada. Quan va saber el que havia passat amb la seva filla, va emmalaltir. Es va deprimir. I aquesta depressió va ser usada contra ella i se la va titllar de boja i venjativa. A hores d’ara, la pobra dona no s’ha tret l’etiqueta.

En aquell centre jo gairebé no hi tenia amics. Anava sempre vestida de negre, llegia Baudelaire en francès, escoltava grups de noms impronunciables que ningú coneixia. Jo sabia que ningú em creuria. No volia problemes, i tenia por i vaig callar.

Ara que surt aquest cas tothom posa l’accent en el fet que es tracta d’un col·legi religiós, com si només els capellans poguessin ser abusadors. Obliden que fa poc es va donar el mateix cas a Catalunya, en una escola pública, i que en aquella ocasió no es va esmentar mai el nom del centre ni es van fer tants escarafalls. Sembla que ens tranquil·litza pensar que l’abús és cosa de capellans. Però no és així.

En un col·legi de Pozuelo, a Madrid, que tenia de directora una amiga meva, hi va haver un cas similar. I va passar el mateix de sempre: la paraula d’una nena tímida, poc adaptada, la rareta de la classe, contra la d’un professor carismàtic que deia que la nena s’ho inventava tot. El professor era i és funcionari. No el podien expulsar sense proves. I allà es va quedar, al centre. Al cap d’un any el van atracar pel carrer i li van clavar una pallissa descomunal. Mig Pozuelo sospita que el pare de la nena (constructor/semimafiós/nou-ric) va pagar uns sicaris perquè apallissessin el professor.

La veritat és que sí que hi ha capellans que abusen de nens. I m’agradaria aturar-me un moment en el tema. Quan vaig escriure la meva novel·la El contenido del silencio vaig entrevistar una desena llarga d’ex-numeraris de l’Opus Dei, algun dels quals havia sigut sacerdot. Molts em van explicar la mateixa història, repetida en versions diferents. Als dotze, tretze, catorze anys, van anar a confessar-se i li van explicar al capellà que se sentien atrets per gent del seu propi sexe. El capellà els va convèncer que, ja que no podien casar-se ni tenir fills, sublimessin les seves passions i oferissin la seva vida a Déu. Més pervers encara: els va convèncer que la seva homosexualitat era precisament el senyal que Déu els havia triat per entrar a l’Església. Això no només succeïa a l’Obra, també ho feien sacerdots catòlics que no estaven en l’òrbita Opus Dei.

Que ningú es pensi que estic relacionant homosexualitat amb pederàstia. El que dic és que jo, que he sigut catòlica, em sento catòlica per moltes coses i tinc moltes esperances dipositades en el papa Francesc, crec que l’Església catòlica hauria de plantejar-se molt seriosament si el celibat no és una càrrega massa dura per a algú que no ha ingressat en el si de l’Església per amor a Déu sinó per por dels homes. Perquè d’abusadors n’hi ha en tots els àmbits i professions, però d’un ministre del Senyor, del qual esperem bondat, lliurament, sacrifici, ens escandalitzen més certs comportaments que d’un seglar. Al cap i a la fi, un sacerdot és el representant de Déu a la Terra, i de Déu no esperem que atemoreixi nens.

Els comentaris de l’altre dia sobre Dylan Farrow em van confirmar el que ja sabia. La societat segueix culpant la víctima. Els pares no es preocupen d’establir bases de confiança perquè els seus fills (nens i nenes) puguin explicar aquest tipus d’abusos sense sentir-se culpables o avergonyits. I, a sobre, seguim sense donar importància a tocaments “innocents” o comentaris fora de lloc en l’entorn familiar, del tipus “Ja li creixen els pits” o “Quin tipàs que li està quedant a aquesta nena”. Per no parlar de concursos de nous talents en què se sexualitzen nenes prepúbers que surten vestides i maquillades com si anessin a fer el carrer.

Avergonyim les nenes i els nens i així es garanteix el silenci.

Però la vergonya l’haurien passar els abusadors i no les seves víctimes.