L’AVT, el victimisme i les cortines de fum

La primera manifestació antietarra a Euskadi no va ser, com sempre se’ns ha intentat fer creure, la que exigia l’alliberament de Miguel Ángel Blanco.

Va tenir lloc el 25 d’octubre del 1980, quan 3.000 persones es van manifestar a Bermeo per exigir l’alliberament de José Garavilla.

José Garavilla era “el meu oncle” o això em deien. Parlo d’un poble on a mi, que llavors tenia catorze anys, em feia la impressió -quan hi anava de vacances- que tothom que em presentaven era el meu cosí o el meu oncle. La germana de la meva mare, per exemple, s’havia casat amb un altre cosí del meu pare. Coses de l’endogàmia basca. Em sembla que era cosí segon del meu pare.

A Garavilla li demanaven 200 milions de pessetes en concepte d’impost revolucionari. El 1980 aquesta quantitat era una autèntica fortuna, i Garavilla, industrial conserver, pròsper però no tant, no estava en condicions de pagar-la. Garavilla va ser segrestat un dimecres, ETA va reivindicar el segrest divendres i el seu alliberament va tenir lloc diumenge. Havien transcorregut una mica més de dotze hores des que 3.000 persones havien recorregut els carrers de Bermeo al crit unànime de “ Garavilla, askatu ”.

El dia abans el ple de l’Ajuntament de Bermeo, governat pel PNB, havia aprovat una moció en què es considerava el segrest de Garavilla “un greu atemptat als drets humans i una covardia, perquè el segrest suposa al cap i a la fi una tortura que el poble basc sempre ha rebutjat i rebutjarà davant els diferents atemptats a la llibertat de l’home basc per part del messies de torn”. Des d’aquell moment va quedar claríssim per a qui visqués a Euskadi que el PNB i ETA eren organitzacions que no tenien res a veure. Però fora d’Euskadi els mitjans sempre van identificar, interessadament, els uns amb els altres.

Vuit anys després del seu segrest José Garavilla va patir lesions en esclatar-li un paquet que estava obrint i que li havia estat remès al seu domicili de Bilbao. Garavilla seguia estretament vinculat al PNB.

Després ens van amenaçar a nosaltres. El germà del meu pare era gerent d’una empresa química, i el meu pare, d’unes drassanes, i president de l’Euskal Etxea, la Casa Basca a Madrid, afí també al PNB. (Encara que el meu pare, al final de la seva vida, es distanciés de les premisses del partit.)

Estant a Cadis convidada a un congrés cap a finals dels 90, un regidor del PP em va dir “proetarra” en públic perquè li vaig recriminar que associés PNB amb ETA. Proetarra. Durant anys, el meu pare, resident a Madrid, va haver de portar escorta cada vegada que viatjava a Bermeo i es van acabar els nostres estius allà. Teníem rotundament prohibit, per raons de seguretat, explicar el que ens passava. Que jo sàpiga, el meu pare no va pagar mai l’impost. Imagineu la gràcia que fa que un ignorant et digui proetarra quan estàs vivint un malson així.

He viscut anys farta i amargada per la campanya de desinformació que ha fet el PP pel que fa al “problema basc” (el del terrorisme, vull dir, perquè “el problema basc”, segons deia una cançó dels Lendakaris Muertos, un dels grups més famosos d’Euskadi, és que “ Aquí no se folla i éste es el problema vasco ”). Farta que tertulians, periodistes o regidors que no han trepitjat mai Euskadi i que no reconeixerien el problema encara que es plantés davant seu agitant els braços desinformessin i intoxiquessin. Farta que cada vegada que criticava el PP o l’AVT (a la qual Garavilla mai va pertànyer, per exemple) em diguessin proetarra.

L’AVT s’ha situat sempre a la dreta de la dreta. Tots recordem quan, en una manifestació del 2005, membres de l’AVT es van plantar davant el Congrés proferint greus insults contra els homosexuals. Si jo fos lesbiana i el meu pare hagués estat un industrial segrestat, em pregunto si podria associar-me a l’AVT. Aquesta posició a la dreta de la dreta es confirma amb l’avís de l’AVT que convocarà manifestacions diverses contra la política antiterrorista del govern del PP.

Ara ve l’AVT i rebutja el “vergonyós” (segons ells) anunci de la Comissió Internacional de Verificació (CIV) que ETA ha segellat una “quantitat determinada” d’armes, munició i explosius. L’AVT exigeix la dissolució de la banda i que reti comptes amb la justícia.

Estic farta que el PP i l’AVT hagin capitalitzat el problema del terrorisme com si fos seu i no afectés a ningú més. És fastigós que familiars de víctimes o amenaçats hàgim estat exclosos dels seus paràmetres simplement perquè no coincidíem amb el seu ideari. És repugnant que un tema tan dur s’utilitzi sovint com a cortina de fum per oferir titulars que n’eclipsin d’altres.

L’abandonament de les armes és irreversible. Ho saben tots, i el que ho sap millor és el mateix govern central, que per això sobreactua i tensa la corda. Entre els dos escenaris possibles, la continuïtat d’ETA i el final d’ETA, la dreta política, mediàtica i judicial ha descobert una tercera via més rendible: que ETA segueixi existint. En el seu cap, esclar... No hi haurà atemptats, però sí tensió, mentides, cortines de fum, la retòrica de las filas prietas, els vots segurs, l’excepcionalitat legal i democràtica, les maniobres de distracció i el joc pervers d’acusar de proetarra qualsevol que no pensi com tu.