AGRESSIONS SEXUALS, LES VÍCTIMES

Per què no em crec Woody Allen

Jo vaig ser una de les moltes persones que fa 21 anys es va creure Woody Allen. Vaig ser una de les moltes que es va creure la història que Mia Farrow no era més que una dona despitada que havia orquestrat tota una sòrdida història d'abusos a una menor només per venjar-se del seu ex. Jo em creia aquella història que Dylan Farrow repetia una vegada i una altra el mateix com si la mare l'hi hagués ficat al cap.

Però… ¿quin interès pot tenir una dona de 28 anys a escriure una carta en què denuncia que el seu pare adoptiu la va violar als 7? ¿Els diners? No consta que el New York Times hagi pagat per la publicació i, vist el caire que estan prenent les coses, si hagués estat així els advocats de Woody Allen ja haurien fet córrer la dada. ¿La notorietat? Dylan Farrow viu a Florida de manera totalment anònima i fins i tot s'ha canviat el nom. ¿La venjança? ¿Algú creu de debò que 21 anys després una dona feliçment casada organitza un escàndol com aquest només perquè en el seu dia el seu pare va abandonar la seva mare per marxar amb la seva germanastra?

Avui em crec la Dylan. Perquè la seva carta revela punt per punt el patró que pateixen gairebé totes les supervivents i els supervivents d'abús sexual en la infància: la bulímia, les autolesions, la tactofòbia, el pànic a compartir la seva història per por que els diguin que menteixen, o que s'ho imaginen. La revictimizació de la víctima que quan s'atreveix a explicar el que ha passat és immediatament titllada de boja o de mentidera.

Em diran que Allen "no dóna el perfil" d'abusador de nenes. No? Les estadístiques diuen que el 95% dels agressors són homes i que en el 75% dels casos l'agressor és familiar o conegut de la víctima: padrastre, pare adoptiu, tiet, avi. Moltes vegades, per fàstic que ens faci, pare biològic. Algú que té accés al nen. No només accés físic, sinó emocional. Algú que pot aprofitar-se del fet que el nen o la nena l'estima, que confia en ell. Algú que, com explica la Dylan a propòsit d'Allen, els promet el sol i la lluna i les estrelles, els diu que els estima, que són bons nois o noies per consentir el que passa, que aquest secret que els uneix és una cosa especial i preuada, que ella és la seva princeseta o ell és el seu tresor.

I aquest home no té per què ser alcohòlic, ni drogoaddicte, ni estranyot. En la gran majoria dels casos l'abusador és un home socialment respectat. L'abús infantil és molt més freqüent del que se suposa i n'hi ha en tots els nivells socials.

Els experts repeteixen sempre que l'abusador no sol ser un subjecte aberrant, monstruós, deformat. Al contrari, es tracta d'un senyor respectat, bon professional, simpàtic, sempre amb la millor disposició, fins i tot durant el procés en què se l'està investigant. Quants errors s'han comès per aquesta farsa, quants nens i nenes han estat victimitzats una vegada i una altra perquè els funcionaris i fins i tot els psiquiatres forenses no podien creure que un senyor tan "bon pare" fos capaç d'una barbaritat semblant.

En el cas d'Allen es van posar en joc una sèrie de falses creences que apareixen sempre que surt a la llum un cas d'abusos sexuals a menors.

1) La creença que el nen o nena menteix. La xifra d'al·legacions falses és només del 8%. Un percentatge mínim. No obstant això aquest fet ha danyat la credibilitat de la víctima en els casos d'abús sexual infantil.

2) La creença que la mare menteix, en casos de disputa per custòdia. És cert que de vegades passa. I aquesta dada va comptar contra Mia Farrow. Però també és cert que moltes dones decideixen divorciar-se precisament perquè descobreixen que el seu marit és un abusador.

3) Quan el nen o nena es retracta, es tendeix a creure més fàcilment la retractació que la versió primera. Per què? Quan en casos de persona en parador desconegut algú pròxim a aquesta persona confessa un assassinat en el primer interrogatori i es retracta en el segon, la policia i els jutges creuen la primera versió (vegeu el cas Marta del Castillo o Asunta). Però, bé, per als professionals i la societat és molt més fàcil de creure la retractació i l'absolució de l'agressor que la responsabilitat d'ell en el fet. No es posa tant èmfasi a comprovar i validar els motius que han pogut portar el nen o nena a retractar-se com el que es posa a comprovar la veracitat i fiabilitat del seu relat.

Els professionals obliden sovint, a més, que són molts més els falsos negatius (retractacions falses, per exemple) que els falsos positius. I són molts els casos, com el de Dylan Farrow, en què la denúncia és sobreseguda per falta de proves.

És a dir, no es va dir mai que Allen fos innocent. Només es va dir que no era culpable.

¿La Dylan ha arruïnat les possibilitats d'Allen i de Cate Blanchett d'emportar-se un Oscar? Gairebé segur que sí. ¿La Dylan ha actuat des de la ràbia? No ho dubto. ¿La Dylan menteix? Jo crec que no. El seu relat és versemblant i lògic i, com he dit, ella no hi guanya res traient la història a la llum precisament ara. Però sí que hi guanyen molts nens i nenes i molts adults que viuen o que han viscut el mateix malson. Saber que allà fora hi ha una persona que contra vent i marea no es desdiu de la seva versió, i que aquest exemple els pot animar a creure en ells mateixos, i tirar endavant, com a supervivents.