Aquest 2014 pocs recordaran dues efemèrides: el desè aniversari de la missió de pau de les Nacions Unides a Haití i el quart aniversari del devastador terratrèmol que va agreujar encara més la ja precària situació d’aquest país, el més pobre de l’Amèrica Llatina.
Les crisis polítiques i econòmiques i les catàstrofes naturals poden catapultar un país a primera línia dels titulars de tot el món i atreure durant un temps l’atenció de la premsa internacional i els dirigents mundials. Però després, sobretot si el país afectat és pobre i perifèric i si no pinta res en el mapa geopolític del planeta, els focus s’apaguen, les notícies sovintegen cada vegada menys, s’esvaeixen els clams a la solidaritat i gran part de les promeses de suport cauen en l’oblit.
Tot plegat és conseqüència d’una dura realitat: sens dubte, les obres de reconstrucció i les autèntiques solucions per als problemes de la població no es poden materialitzar a la mateixa velocitat a què es propaguen les notícies per internet i per la televisió. Cal una feina pacient i constant al llarg dels anys, acompanyada d’alts i baixos; un procés més lent que el de la finestra d’internet que permet enviar ajuda humanitària immediata. I aquest procés implica un seriós compromís ètic i polític dels països que hi participen.
Cal recordar que, durant el primer semestre del 2004, Haití va viure una gravíssima crisi política que va culminar en la caiguda del primer president elegit democràticament, Jean-Bertrand Aristide. La població civil va haver d’afrontar terribles patiments a causa de la lluita pel poder desencadenada entre diversos grups armats. La violència als carrers es va generalitzar, així com els atemptats indiscriminats i les violacions dels drets humans. Les bandes de delinqüents es movien amb tota llibertat per la capital, Port-au-Prince, i ocupaven edificis i organismes públics. Alguns dels principals barris de la capital, com Bel Air i Cité Soleil, van caure en poder de les bandes armades. L’estat democràtic es va enfonsar totalment, incapaç de garantir les mínimes condicions de seguretat i estabilitat necessàries per al funcionament del país.
Aleshores, a petició del govern haitià, el Consell de Seguretat de l’ONU va aprovar una resolució per enviar a aquest país una missió de pau i estabilització. Un general brasiler va comandar el contingent militar de la missió, integrat per soldats enviats per nombrosos països, majoritàriament sud-americans.
El Brasil i els seus veïns van respondre a la crida de l’ONU per un imperatiu de solidaritat. No ens podíem mantenir indiferents davant la crisi politico-institucional i el drama humà que es vivien a Haití. I ho vam fer convençuts que la tasca de la missió de l’ONU no es podia limitar a la seguretat, sinó que també havia d’incloure accions que consolidessin la democràcia, refermessin la sobirania política del poble haitià i promoguessin el desenvolupament socioeconòmic del país. L’actitud respectuosa de les tropes de l’ONU -d’autèntica col·laboració amb la població- s’ha convertit en la seva marca distintiva.
Avui, gràcies a la feina de la missió, la situació en termes de seguretat ha canviat radicalment: s’ha neutralitzat el risc de guerra civil, s’ha restablert l’ordre públic i s’ha acabat amb les bandes itinerants de delinqüents. Ara hi ha més estabilitat al país i l’estat ha recuperat el control de la situació. A més, el destacament de l’ONU va contribuir a equipar i formar una força haitiana de seguretat.
Amb el temps, les institucions democràtiques han tornat a funcionar i s’han consolidat. Ja el 2006 es van celebrar unes eleccions generals a Haití, amb la participació d’un ampli espectre de sectors polítics i ideològics. La missió de l’ONU va fer possible -sense la més mínima interferència per part seva en els comicis- que es pogués votar pacíficament i que prevalgués la voluntat popular. Malgrat nombroses dificultats, el president elegit, René Préval, es va mantenir en el càrrec tota la legislatura i, el 2011, va passar el relleu al seu successor, Michel Martelly, també elegit pel poble.
Durant tots aquests anys, Haití ha fet grans progressos en l’àmbit humanitari i social, uns progressos que es mantenen encara avui, tot i que segueix havent-hi uns problemes enormes. No cal dir que el terratrèmol del 2010 va afectar alguns d’aquests avenços i fins i tot va generar noves necessitats. De tota manera, segons un informe publicat per l’ONU el 2013, la població sense sostre ha disminuït i ha passat del milió i mig posterior al terratrèmol de fa quatre anys als 172.000 de l’any passat. Tres de cada quatre nens assisteixen regularment a l’escola primària, mentre que els que hi anaven el 2006 eren menys de la meitat. La inseguretat alimentària ha baixat dràsticament i s’està plantant cara al flagell del còlera.
Les tres vegades que he visitat aquest país he estat testimoni de la tenacitat i la dignitat del poble haitià. En una de les visites, la del 2004, la selecció brasilera de futbol hi havia anat per jugar un partit amistós amb la selecció haitiana en el marc d’una campanya a favor del desarmament. Encara avui recordo l’afecte amb què els haitians van rebre els nostres atletes.
El Brasil, a més de participar en la missió de l’ONU -a la qual va aportar el contingent més elevat de soldats-, ha fet grans esforços per satisfer les necessitats socials del poble haitià. Tot sol o juntament amb altres països, el Brasil ha contribuït a posar en marxa diversos programes, com ara unes campanyes de vacunació d’àmbit estatal i ajudes directes a les petites i mitjanes empreses i a l’agricultura familiar, així com projectes relatius a l’alimentació escolar i a la formació professional dels joves.
De totes les iniciatives brasileres, n’hi ha tres que les trobo especialment engrescadores. La primera és la construcció de tres hospitals públics, amb la col·laboració de Cuba i del mateix govern haitià. La segona és un innovador projecte de reciclatge de residus sòlids, dissenyat i executat per l’Índia, el Brasil i Sud-àfrica. Aquest projecte ha contribuït a la netedat de les zones urbanes, alhora que ha generat energia i llocs de treball. La tercera és la construcció d’una planta hidroelèctrica al riu Artibonite, que, sens dubte, representarà un històric salt endavant per a les infraestructures del país, a més de contribuir al desenvolupament de la indústria i l’agricultura, i facilitar l’accés dels haitians a l’electricitat, amb la qual cosa el país no dependrà tant de les importacions de petroli.
El Brasil ja ha dissenyat diversos projectes d’enginyeria i ha fet donació de 40 milions de dòlars -gairebé una quarta part de l’import necessari per a les obres de construcció-, que es troben dipositats en un fons específic del Banc Mundial esperant que arribin altres donacions.
Altres països desenvolupats també han col·laborat activament en la reconstrucció del país. Els Estats Units, per exemple, han fet considerables inversions en diversos projectes econòmics i socials.
Lamentablement, però, no tots els que es van comprometre amb Haití han complert les seves promeses. La veritat és que el suport de la majoria dels països rics va ser força escàs. L’ajuda humanitària està minvant i algunes organitzacions de cooperació han començat a retirar-se del país.
La solidaritat de la comunitat internacional amb Haití no pot disminuir. D’aquí dos anys, el 2016, tindran lloc les pròximes eleccions presidencials haitianes. El guanyador serà el tercer president elegit democràticament des del 2004. Crec que aquest fet representarà una fita en el procés -iniciat fa una dècada- de retornar al poble haitià la plena responsabilitat en matèria de seguretat pública. Però això només serà possible si la comunitat internacional manté -i, si cal, augmenta- el finançament que aporta per reconstruir el país i promoure’n el desenvolupament econòmic i social.
De mica en mica hem de deixar de centrar-nos en el vessant de la seguretat pública per donar prioritat al desenvolupament. Això implica una cooperació més àmplia, però ara amb nous objectius. Potser és un bon moment perquè les Nacions Unides convoquin una nova conferència sobre Haití, en què es pugui parlar obertament del que s’ha aconseguit en aquests deu anys de compromís i col·laboració i del que s’ha de fer per seguir avançant en el futur.
