Avui Barcelona és menys feminista que ahir

No fa falta ser independentista per dir les coses pel seu nom, i jo que no ho soc, ho faig

M. ÀNGELS CABRÉ
M. ÀNGELS CABRÉ Escriptora i directora de l'Observatori Cultural de Gènere

En els darrers temps hi ha massa gent que no pensa el que diu i massa gent que no diu el que pensa. Jo, com que no pertanyo a cap partit, no em manté cap grup mediàtic i no obeeixo cap consigna, em permetré opinar sobre el que molts voldrien opinar i no s’hi atreveixen perquè esperen un càrrec, un encàrrec, una subvenció, un premi o un simple somriure dels i de les que ocupen el poder. Diré, doncs, com a barcelonina que, en la meva modesta opinió, Ada Colau s’ha equivocat.

Colau ha perdut una oportunitat d’or de demostrar als ciutadans i a les ciutadanes de Barcelona que els valors estan per sobre dels interessos de partit i els afanys de poder. I amb ella, Esquerra Republicana ha perdut una oportunitat d’or per dir-los –per dir-nos– que els valors de l’esquerra estan per sobre –molt per sobre– de les servituds de fer una república en quatre dies a qualsevol preu i sense gaire sentit de la realitat.

De què li serviran a Colau els darrers quatre anys de resistir estoicament tots els cops i tots els menyspreus dels seus adversaris si ara s’alia amb els que han boicotejat la seva feina i han ajudat perquè alguns mitjans de comunicació li fessin la vida impossible? De què li serveix haver trencat el pacte amb el PSC quan es va proclamar el 155, haver-los tret l’Icub, si ara els dona la mà? Per no parlar de fins a quin punt és innoble acceptar els vots d’un senyor per al qual la possibilitat de fer un servei públic a Barcelona està supeditada al cobrament de 20.000 euros al mes desembutxacats per les elits que més ganes tenien de fer a Colau fora de l’alcaldia de Barcelona, les que l’insulten sense pietat entre copes de xampany.

No crec que el darrer moviment d’Ada Colau tingui res de feminista, ans al contrari

Els i les que sí que creiem en el dret de la gent a subvertir pacíficament les normes i fer-les més justes –i inclús a marxar d’un estat i fer-ne un de nou si així ho decideix la majoria–, ens posem les mans al cap quan el PSOE –i amb ell el PSC– defensa la repressió de l’1 d’Octubre com si fos la cosa més normal del món i empara la farsa que el Tribunal Suprem ha interpretat durant el que ja podem anomenar amb tots els ets i uts el judici de la vergonya. No fa falta ser independentista per dir les coses pel seu nom, i jo que no ho soc –jo que vull una Espanya republicana i federada, on Catalunya tingui cabuda–, ho faig. Em pregunto per què no ho fa Colau, que jo creia que pensava més o menys com jo, i amb quina visió de futur ella i els seus han optat per aquest camí que per ser transitat necessitarà tants eufemismes i tants autoenganys.

I què té tot això a veure amb el feminisme, em diran? Molt senzill. El feminisme és un moviment polític. De fet, és un moviment que té a les seves bases destruir el domini dels uns sobre els altres, desactivar les forces injustes i promoure relacions igualitàries entre les persones. No és només un moviment que busca equiparar les dones als homes, trencar sostres de vidres, permetre a les dones accedir al mercat laboral en igualtat de condicions i acabar amb la maleïda violència de gènere. És molt més. És una manera de ser al món que implica plantar cara a tots aquells que representen el patriarcat. I sincerament, no crec que aquest darrer moviment d’Ada Colau tingui res de feminista, ans al contrari.

De manera que, com que en aquest darrer mandat, com a representant de l’Observatori Cultural de Gènere, l’Ajuntament em va convidar a formar part del Consell de les Dones de Barcelona, i ja veig que el feminisme tindrà molt poc espai a la Barcelona dels pròxims quatre anys, renuncio a formar-ne part.