Publicitat
Publicitat

L’esport és cosa d’homes

“Nena”, “noia”, “senyora”... És com sovint els mitjans de comunicació, els articles i fòrums d’internet en anglès es refereixen a les esportistes que practiquen, per exemple, “tenis femení”, “futbol femení”, “tir al plat femení”. Els homes són atletes de futbol, tenis i tir. El valor per defecte és patrimoni dels homes. D’aquesta discriminació i menysteniment vers les dones esportistes la Universitat de Cambridge en diu “infantilisme”. Aquesta és una de les conclusions que els experts d’aquesta universitat anglesa han obtingut després d’analitzar 160 milions de paraules de l’àmbit esportiu. Malauradament, una anàlisi del món de l’esport expressat en català o castellà donaria un resultat similar. La Universitat de Cambridge ja ha anunciat que està investigant el llenguatge emprat als Jocs Olímpics de Rio per discernir si hi hagut discriminació o no vers les dones esportistes. Mentre Cambridge supervisa a l’engròs els mots, m’avanço i faig una ullada als titulars dels diaris impresos i digitals durant les primeres jornades de competició.

Invisibilitat. El 45% dels esportistes que participen en els Jocs Olímpics de Rio són dones. En canvi, visualitzar els seus èxits ocupa un espai molt menor si el comparem amb els pòdiums de paper i digitals que aconsegueixen els seus companys masculins. Posem uns exemples: Katie Ledecky i Michael Phelps van ser els protagonistes de la segona jornada de natació dels Jocs de Rio. Pocs diaris van titular en portada i en igualtat de condicions els triomfs d’aquests extraordinaris nedadors, l’ARA i La Vanguardia en van ser l’excepció. La resta, els generalistes i els especialitzats, van triar la fotografia de Phelps aconseguint la seva 21 medalla d’or. Phelps és “brutal” i una “llegenda”, deien els titulars, mentre que Ledecky és la “reina” de l’aigua. La correcció política ha desterrat del vocabulari esportiu paraules com “sirena”, però la subtilesa del canvi reserva la força i la determinació als homes atletes. La invisibilitat de moltes de les grans esportistes que competeixen a Rio significa desfigurar també els seus propis mèrits.

Infantilisme. Si ens fixem en la retransmissió que va fer TVE de la final de gimnàstica artística per equips, una de les comentaristes, dona, recriminava a l’equip rus l’absència de somriures abans i després de les proves eliminatòries. Com si aquesta expressió facial fos un requisit imprescindible per guanyar la medalla de plata, com així va ser. O titllar de “muñequitas ” l’equip xinès per la seva alçada i pes, quan se sap que un nivell de gravetat baix facilita el desenvolupament dels exercicis. Per cert, les “nines xineses” van aconseguir el bronze.

L’esport masculinitza el cos femení. Ara bé, quan les gimnastes competeixen amb força, concentració, agilitat i domini (i estan fortament musculades, com tots els esportistes) són “homes”. Això és el que ha dit Gervasi Deferr, amb tres medalles olímpiques, de Simone Biles en una entrevista a La Vanguardia : “És un home. Em refereixo que s’entrena com un home. Que pateix i es mostra definitivament disposada a convertir-se en una atleta musculosa. No està per a postures ni maquillatges”. Simone Biles és una gimnasta nord-americana d’una enorme seguretat, potència i precisió en la barra d’equilibris, asimètriques, terra i salt. Ha guanyat l’or en la final individual i per equips. El virtuosisme de Biles està retallant la diferència que hi ha amb les marques aconseguides pels seus col·legues masculins. Però això té un cost. Tots els atletes, dones i homes, s’entrenen amb duresa i dolor. Transformen el seu cos per aconseguir més resistència, potència i fortalesa muscular. És així com Michael Phelps ha forjat unes espatlles descomunals desproporcionades respecte al volum del seu cap i ningú ha posat el crit al cel per aquesta anatomia descompensada.

Menysteniment. Si anem una mica més lluny, geogràficament, i llegim la premsa nord-americana, un titular del Chicago Tribune, ressona, encara ara, a les xarxes socials: “Corey Cogdell, la dona del defensa dels Bears Mitch Unrein, guanya el bronze a Rio”. Cogdell competia amb la cordovesa Fátima Gálvez per pujar al pòdium en una final molt disputada de tir al plat, però segons el Chicago Tribune el mèrit és del seu marit. A més, al cronista li ha semblat més interessant destacar que aquest jugador dels Chicago Bears no va poder ser a les grades per animar la seva esposa. Ni una paraula de l’impuls, la concentració i la qualitat tècnica d’aquesta atleta de la fossa olímpica. Aquest és un cas gairebé ridícul, però sovint els mèrits de les esportistes recauen, segons els relats publicats, en els seus entrenadors. Fet menys notori quan parlem dels atletes masculins.

L’estètica. Un últim exemple per abordar el tema de l’aparença física de les esportistes. Guendalina Sartori, Lucilla Boari i Claudia Mandia van aconseguir la quarta posició en la final per equips de tir amb arc. El QS Quotidiano Sportivo de Bolonya va tenir l’acudit de valorar aquesta meritòria posició fent referència als quilos: “El trio de grassonetes frega el miracle olímpic”. Doncs bé: la indignació social i la protesta aïrada del president de la Federació Italiana de Tir amb Arc per aquest ofensiu “ cicciottelle ” li ha costat el càrrec al director del rotatiu, que ha estat destituït amb “efecte immediat”. Aquest cop el menyspreu no ha quedat impune.

Aquest mostrari de casos evidencia que la desigualtat, discriminació, subordinació i prejudici vers les dones esportistes se sustenta en el model tradicional de conducta i d’estètica femenina (“L’esport és cosa d’homes”). La tria que he proposat no és ni de lluny la més barroera ni ofensiva que he trobat als mitjans. Són exemples del capteniment diferenciat que pateixen les atletes fins i tot quan els mitjans han fet un esforç per eradicar un llenguatge masclista de traç gruixut. Darrerament el masclisme de closca dura ha suavitzat les formes però manté una actitud paternalista. Algú podria pensar que “grassonetes“, “nines” o “esposa de” no són termes insultants per a unes atletes que competeixen al més alt nivell en uns Jocs Olímpics. Per desvelar els estereotips que tenim interioritzats, proposo als lectors una reflexió: quina reacció els provoca llegir “Gerard Piqué, la parella de la cantant Shakira, marca el gol de la victòria” o “Els sexis Tom Daley i Daniel Goodfelow són bronze al salt de trampolí”? S’ho pensen i m’ho fan saber. Gràcies.

Riure, malgrat tot