Un col·lectiu invisible s’ha fet visible... i molest

He vist confirmat el que tantes vegades m’he dit a mi mateixa: “Els pobres fan pena, els marginats fan nosa”

Quan, ara ja farà sis mesos, el papa Francesc ens animava, als que havíem començat una experiència d’Església oberta -l’Hospital de Campanya de Santa Anna-, amb la frase “ Gracias por el lío que armaron en Barcelona”, estava profetitzant el que sens dubte havia de ser una realitat. Em refereixo a això de l’embolic.

Per als que coneixem la realitat de la marginació no ha estat una novetat sinó una confirmació de la manca de recursos que des de l’administració hi ha per als sensesostre. És veritat que associacions, fundacions i Església Diocesana -Càritas- tenen obres socials de tota mena per a la gent que ho necessita. En totes aquestes obres es fa el que es pot. Sense elles, no sé què seria d’aquesta part invisible per a molts ciutadans de les grans urbs.

També és veritat que hi ha els albergs de l’administració, però tots se situen en punts molt allunyats del centre de la ciutat, que és precisament on s’instal·len durant el dia els captaires i els sensesostre per raons fàcils d’entendre... coneixent una mica aquest col·lectiu. No dubto que els serveis socials fan el que poden amb el pressupost que se’ls assigna, que no arriba a tot el que es necessita. I gràcies que la sanitat, com a mínim, és de les millors que hi ha...

En totes les obres socials, tant en les de l’administració com en les privades -com és lògic-, hi ha horaris, normes, especialistes professionals que treballen per fer créixer o per ajudar a reinserir tots aquells que ho necessiten i es deixen ajudar.

Però queda fora de tot això un col·lectiu que ni vol ni pot -de moment- sortir de la seva situació perquè encara no ha arribat el seu moment. Es tracta de gent molt marginada, sovint ressentida i de vegades amb malalties mentals. Aquests ni aniran a Càritas ni a cap iniciativa que els demani un mínim d’exigència. Però també aquests últims mereixen la nostra comprensió, el nostre amor, la nostra acollida. I, sobretot, hem de reconèixer que és un col·lectiu que forma part de la nostra ciutat.

I, si en un moment determinat, s’obren les portes d’una església cèntrica -en plena plaça de Catalunya- i un grapat d’utòpics amb una bona dosi de sentit evangèlic i de lluita contra la injustícia social els acullen sense cap mena de compromís, de moment, com s’acull un ferit en un hospital de campanya, aquella església s’omple d’un col·lectiu del qual normalment fuig la majoria de la població.

Només constato fets, i fets comprensibles. I això demostra una veritat: hi ha aquest col·lectiu, encara que sembli invisible. Si s’han recomptat 400 persones sense sostre només al districte de Ciutat Vella -al Gòtic, al Raval..., és a dir, en ple centre de Barcelona-, aquest col·lectiu i els que dormen temporalment als albergs durant el dia són pels carrers.

I l’embolic que ens agraïa el papa Francesc als de l’Hospital de Campanya ha tingut les seves conseqüències, que jo diria que -en part- són normals: la crispació dels veïns i els comerciants de l’entorn.

Parlem d’un col·lectiu que està fora o al marge de moltes coses, entre altres, de l’educació, la llei, la norma

Jo he vist confirmat el que tantes vegades m’he dit a mi mateixa: “Els pobres fan pena, els marginats fan nosa”. Perquè estem parlant d’un col·lectiu que està fora o al marge de moltes coses, entre altres, de l’educació, la llei, la norma, i que per tot això i per les injustícies que sovint han patit acumulen odi, violència i malalties mentals, conseqüències en molts casos del consum de drogues o alcohol.

Quantes vegades recordo també una frase que em va dir el periodista Albert Om, al programa El convidat, després de conèixer un d’aquests col·lectius: “Vosaltres esteu al costat d’aquells que la majoria defugim”.

La nostra resposta no és una crítica als que es queixen de la mala imatge que poden donar als carrers, de les baralles que sovint es creen i, encara pitjor, de les petites màfies dels que s’aprofiten dels més joves per a les seves causes... Tot això ho entenem. Però tot aquest col·lectiu no és només “cosa nostra”, d’uns quants utòpics. És a la nostra ciutat, i hi continuarà sent encara que fem tot el possible per convertir-lo en invisible...

I el que no volem, des de la nostra postura d’Església, és negar-nos a acollir-los.

Potser ens haurem de plantejar moltes coses per millorar la situació, però no volem deixar de fer-ho des del vessant que ens va moure: fer del temple un lloc on pugui entrar tothom que ho necessiti i sobretot els que més ho necessiten i que sempre n’havien quedat fora, amb la mà estesa.