Del barraquisme a l'acampada

Jo sí que conec molt bé alguns dels sensesostre que acampen al centre de Barcelona

Durant la meva infantesa vaig conèixer, gràcies a les inquietuds socials heretades del meu pare, les barraques que omplien grans extensions a la rodalia de la ciutat. Els que vivíem als barris més privilegiats de Barcelona no acostumàvem a veure un fenomen que es podia conèixer només acostant-se als llocs de la pobresa i la marginació. La pobresa de gran part de l'Espanya de la postguerra havia atret molta immigració a la Ciutat Comtal, una de les zones més riques de la Península, malgrat la situació crítica anterior a la dècada dels 60.

Aleshores, en plena dictadura, ignoràvem moltes coses que el No-Do —l'equivalent als informatius actuals— intentava amagar, destacant altres notícies més positives: els menjadors de l'Auxili Social, la inauguració dels pantans o les "pesques miraculoses" de Franco, etc.

Per altra banda, i en un nivell una mica superior al del barraquisme, sabíem també dels 'realquilados', el nom més comú en aquella època per parlar del que actualment es coneix com a relloguers.

Temps era temps... Ara el barraquisme no existeix o almenys no és visible als afores i a la rodalia de les grans ciutats. Ja no vivim com a règim polític una dictadura sinó una democràcia —almenys de nom—, però els problemes que van generar aquells dos fenòmens socials de l'habitatge, les barraques i els pisos de relloguer, estan arribant en aquest moment a casa nostra a un límit que fa unes dècades no podíem ni imaginar. Em refereixo a la gent sense sostre, que va augmentant d'una manera alarmant. No podem tancar els ulls davant aquest flagell, que en moments puntuals, com és ara, es fa més patent i que crea situacions semblants al barraquisme. Amb l'agreujant que per veure les barraques havíem d'anar a la rodalia de Barcelona, i ara se'ns han plantat al bell mig de la ciutat. I mai més ben dit que plantar-se, perquè es tracta de tendes de campanya al lloc més cèntric i emblemàtic de Barcelona: la plaça de Catalunya, al costat de les famoses Rambles.

Estimo com un fill un d'aquests joves sensesostre i em sento impotent per treure'l de la situació actual

Ah, però que no pensi ningú que em refereixo a la visió tercermundista a què es refereixen alguns articles periodístics, no. Em refereixo al que està vivint cada dia més gent a Barcelona i que duu a situacions així. No és estrany que els indigents hagin aprofitat una acampada reivindicativa per plantar un dormitori improvisat amb alguna tenda aconseguida com sigui... o amb lones apuntalades de qualsevol manera.

Jo sí que conec molt bé alguns dels que acampen allà, perquè pertanyen al col·lectiu que anomenem 'sensesostre', com si es tractés d'una manera de ser o actuar. I conec les situacions que els han portat a viure així perquè no podien pagar un habitatge digne. Passo estones amb ells i tinc referència de les seves trajectòries. Precisament conec i estimo com un fill un d'aquests joves, i em sento impotent per treure'l de la situació actual. Però també conec altres casos de davallades increïbles a partir de la pèrdua de la feina, de les quals no han pogut sortir...

És per això que no reclamo que les autoritats actuïn per una qüestió estètica de la ciutat, per salvar la Barcelona dels turistes d'una mala imatge... No, el que reclamo i denuncio és el greu problema que cada vegada es posa més de manifest: el de l'habitatge inaccessible, el de la pobresa creixent i el de la proliferació dels sensesostre.

I en situacions greus per a un país, torno a repetir, els que en surten més perjudicats són els últims.

No, a mi no em preocupa tant la visió tercermundista de la plaça de Catalunya —i això que m'estimo Barcelona amb bogeria— sinó les malalties, les infeccions i la inevitable delinqüència que es dona en un 'camp de refugiats' ple de ratolins, rates i coloms... que fan visible una vegada més el que estem denunciant: el problema greu de l'habitatge.