Donem també bones notícies

La solidaritat ha funcionat de meravella, tant de bo l'administració ho faci igual de bé

Deixeu-me explicar una bona notícia que segurament s'assembla a moltes altres que quedaran amagades per sempre. Potser, per a alguns, a causa de l'advertència evangèlica que la mà dreta no sàpiga el que fa l'esquerra. Però jo soc de l'opinió que per fer la vida més bella, i per donar notes d'optimisme a una societat que a vegades sembla que s'enfonsi, necessitem també bones notícies. Si els telediaris a vegades em recorden un diari de la meva joventut –'El Caso'–, afegir notes d'optimisme als mitjans de comunicació és ben necessari. I és precisament des d'aquest diari que vull donar les gràcies als mitjans que aporten aquest gra d'optimisme a la societat quan més es necessita.

Vaig, doncs, a la causa d'aquesta alegria col·lectiva: l'ajuda i la col·laboració entre els mitjans de comunicació i els ciutadans han fet possible l'acolliment generós d'una mare amb dos nens, en espera que puguin tenir l'estatut de refugiats. El cas s'ha fet públic i gairebé viral a les xarxes socials: una dona de Veneçuela, amb dos infants, ha de sortir del país per assetjament i perquè les seves vides perillaven.

La família va arribar a Barcelona amb totes les característiques dels refugiats polítics i, per "manca de places", l'organisme de l'administració encarregat d'aquests afers la va deixar al carrer, durant un mes i en espera de la cita prèvia.

Per atendre la immigració, els refugiats polítics i les emergències del nostre món actual, la societat necessita dos braços: un, imprescindible, és l'administració, del qual depèn la justícia social. Sense aquest braç es poden vulnerar drets fonamentals de les persones. Però hi ha un altre braç que pot evitar dolors terribles en casos d'emergència: el poble, el veïnat, els ciutadans.

Vet aquí, doncs, la bona notícia. Quan aquesta bona dona apareix al nostre Hospital de Campanya de Santa Anna, del qual algú li ha parlat, ens trobem lligats de mans. Acudim a l'administració... i en vista de les dificultats, que no vull jutjar però que hi són, fem servir l'altre braç: el de la solidaritat ciutadana. I en una setmana es produeix el miracle: una família amb cinc fills i en espera del sisè els acull de moment a casa seva, els voluntaris fan torns per portar-los a veure Barcelona, per distreure els infants, convidar-los a jugar amb els seus fills... Una fundació ens cedeix un pis en el qual, després de deu dies de recerca, ja s'han pogut instal·lar. Acudim al col·legi proper dels Escolapis i, després de tràmits amb el director i l'inspector, els nens són escolaritzats. I, enmig de tot això, aquells mitjans de comunicació que sempre estan a punt per ajudar-nos a crear consciència col·lectiva van fer la seva tasca humanística.

El segon braç, el de la solidaritat, ha funcionat de meravella! Tant de bo el primer, el de l'administració, ho faci igual de bé. I, sobretot, tant de bo que no siguin necessaris aquests dos braços per posar remei a aquesta tragèdia mundial de refugiats en situacions límit.