06/06/2013

Montoro, de flagell de la Generalitat a 'amic' de Catalunya

3 min

MadridLa fe del convers. Catalunya ja no té la culpa de tots els mals de l'economia com insinuava l'actual ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, flagell de la Generalitat quan encara estava a l'oposició: "No ens enganyem, aquí el problema es diu Catalunya i el seu deute". En el seu primer any al govern va ser inflexible amb els comptes catalans, però a poc a poc diferents circumstàncies l'han obligat a defensar Catalunya. En privat reconeix l'esforç que està fent la Generalitat per encaixar en la llei d'estabilitat pressupostària i en públic ha arribat a exclamar: "No sortirem d'aquesta crisi econòmica sense Catalunya. Necessitem Catalunya per sortir-ne".

Això no impedeix que segueixi ferm amb les exigències del dèficit català. Manté que no podrà superar la xifra amb què va tancar el 2012. És a dir, com apunten fonts d'Hisenda, haurà de situar-se per sota de l'1,96%. "El 2% mai; ho reitero: del 2%, ni parlar-ne", va dir davant la cúpula de Foment del Treball.

Què hi ha al darrere d'aquest gir en la visió de Montoro sobre Catalunya? Dos elements guanyen força: la realitat econòmica i les múltiples lluites internes que han sorgit dins el PP. Montoro té un respecte absolut pel seu cap de files, Mariano Rajoy. El president espanyol va fer un discurs el 3 d'abril davant la junta directiva del PP en què va defensar que era urgent obrir vies de diàleg amb Catalunya perquè estava en joc el futur econòmic de l'Estat. Sempre deixant clara la línia vermella de no tractar el sobiranisme, la resta entrava en negociació pel bé dels comptes espanyols. Automàticament, la tasca de Montoro va ser intensificar els contactes amb el conseller Mas-Colell i refer les relacions amb CiU al Congrés.

Sens dubte, però, el que ha convertit Montoro en el gran defensor de Catalunya és la guerra del dèficit autonòmic. Els missatges constants dels barons populars a ell i a Rajoy, encapçalats pel president madrileny, Ignacio González, i l'extremeny, José Antonio Monago, estan acabant amb la paciència del titular d'Hisenda. No els ataquen directament, però intenten condicionar-los amb frases que estimulen les ires de part de l'electorat del PP cap a Catalunya. González ho va resumir així: "No es poden reclamar diners a canvi d'independència".

Montoro, per fidelitat al PP, no pot fer declaracions obertes en contra d'aquestes dues comunitats. En el cas d'una perquè és un feu històric del PP i en l'altra perquè ha estat la gran conquesta popular en les últimes eleccions autonòmiques. No obstant, ha començat a deixar anar dades que posen de manifest que les anomenades comunitats complidores van haver de fer poc esforç per corregir els dèficits. Amb això busca rebaixar l'orgull complidor de què presumeixen. De fet, aquesta setmana se li va escapar una ironia als passadissos del Senat."Alguns defalleixen fent esforços", va dir, quan a la mà portava uns papers que demostraven que les comunitats més guerreres contra Catalunya havien reduït poc el dèficit, ja que la mitjana de reducció entre totes les comunitats del 2010 al 2012 va ser de l'1,5% del PIB. En canvi, a l'hemicicle havia reconegut "el gran esforç" que havia fet Catalunya, que malgrat quedar-se en l'1,96% de dèficit l'havia abaixat més de dos punts. El 2010 se situava en el 4,75% del PIB.

L'escut de Rajoy

A ningú li passa per alt que Montoro ha estat l'escut de Rajoy en els atacs de la vella guàrdia que l'acusen d'incomplir la promesa electoral d'abaixar l'IRPF. En l'últim comitè executiu va tenir un dur enfrontament amb Esperanza Aguirre, que després va utilitzar José María Aznar com a artilleria per acabar de carregar contra la política econòmica de Rajoy.

N'hi ha que veuen en aquests episodis l'evidència que Montoro s'ha carregat d'arguments per suavitzar el setge a Catalunya. No és cap secret que González és el delfí d'Aguirre i, tot i que s'està intentant desmarcar de la lideresa del PP madrileny, va ser l'únic president autonòmic que va lloar Aznar després de la polèmica entrevista.

Tot i que en petit comitè Montoro ha canviat el llenguatge -abans i ara, quan no té els micros al davant, es deixa anar més que la mitjana dels seus homòlegs-, en públic no acaba de tirar gaires floretes a Catalunya per no encendre més els ànims dels barons populars. De fet, és el principal motiu perquè hagi fet saber a Artur Mas que seria bo que prorrogués els pressupostos sine die.

Amb l'obertura oficial de les converses bilaterals entre ell i cada comunitat per negociar els "criteris objectius" amb què s'establirà el repartiment asimètric de l'objectiu de dèficit per a enguany, una pròrroga dels comptes catalans li donaria més marge per tranquil·litzar els ànims dels barons i deixar-ho tot quadrat per no castigar més els comptes catalans. La seva missió és treure Espanya de la crisi i sap que això passa per no ofegar l'economia catalana. Per això ara es fa l'amic de Catalunya.

stats