"Només la veia a ella, no em creia que estigués viva"

Santiago De Compostel·laAl segle passat es va obrir Angrois en canal perquè pogués passar-hi el tren. Des de llavors les vies ferroviàries i els fills d'aquest barri gallec han evolucionat paral·lelament. Expropiacions doloroses, oportunitats de negoci, jocs, rialles, desgràcies i festes. A Angrois tot passa a la vora de les vies, però res ha deixat ni deixarà una cicatriu com l'Alvia que va lligar el seu destí al revolt d'A Grandeira el 24 de juliol a les 20.41 hores. "A partir d'ara cada cop que sentirem arribar el tren la gent s'apartarà de la zona". El Martín no ho dubta: la revetlla de Sant Jaume d'enguany marcarà un abans i un després en aquest barri de Santiago que té caràcter propi des de segles immemorials, travessat per la Ruta de la Plata, coneguda també com el camí mossàrab de Santiago.

"Angrois ja no té una pista de ball, té una pista d'aterratge. Fins que no ens garanteixin que cap comboi pot tornar a volar i caure on ballàvem el primer dia de juliol, cap avi es podrà tornar a asseure als tres bancs de la plaça per veure passar el temps", explicava el propietari del bar Rozas mentre arribava a l'establiment Manuel Leix, un home que cada cop que es gira cap a la plaça li cauen les llàgrimes. I en té motius.

Dimecres al vespre, quan anava despistat cap al bar per veure els amics, es va topar amb la tragèdia i alhora amb l'alegria més gran que tindrà mai. A la pista de ball, ensangonada i assistida pels voluntaris, hi havia la seva filla. L'Anabel, de 31 anys i funcionària de presons a Alacant, anava al vagó que va sortir volant sense que ell ho sabés. "Només la veia a ella, no em creia que estigués viva, no sabia què em passava", explicava a l'ARA. Tot i que semblava increïble que algú pogués sortir viu d'aquell comboi, la seva filla -encara hospitalitzada- ho va aconseguir. "Estic molt agraït als meus veïns, són autèntics herois", repetia sense parar el Manuel, emocionat. Gairebé no ha dormit des de llavors, com els ha passat a molts residents d'Angrois. Un d'ells era el Jesús. Els ulls vermells el delataven. Ha treballat aquests dies a les vies, on no hi havia res que pogués fer pensar que segons abans de la tragèdia aquelles restes de ferralla fossin un tren de primera gamma. "No puc explicar el que vaig veure, però tampoc m'ho puc treure del cap, l'angoixa no em deixa aclucar els ulls", explica mentre se li escapen gestos que traspuen que va veure pocs cossos sencers al costat de les vies.

Ferides obertes

A la mà esquerra no se li tanca una de les moltes ferides que es va fer trencant els vidres de les finestres de l'Alvia per auxiliar els passatgers. "Valia la pena seguir. Hi havia un caramull amb cinc noies mortes i a sota d'elles en vam trobar una de viva". Li costava narrar l'experiència, però ho tornaria a fer si pogués salvar la vida a algun passatger més.

Quan va passar la tragèdia la junta directiva de l'Associació de Veïns d'Angrois estava reunida a 200 metres del sinistre. "Vam sentir un soroll ensordidor, ens vam girar cap a les vies i vam veure com queia tot l'estesa elèctrica", explica el president, Anxo Puga, que des de llavors no ha tingut ni un alè de descans.

Ara ve una tasca molt complicada per a aquests veïns. És dur, però són conscients que han d'aprofitar l'onada per reclamar que se soterrin les vies de casa seva tal com ho estan uns quilòmetres més avall, en direcció a Ourense. Ploren per ser el germà pobre de les obres faraòniques que s'han fet els últims anys. "Si vas cap a Ourense hi ha parcs per als nens, amb zones enjardinades, i el que és més important, els trens van soterrats", explica un veí. "Estava planificat que tots aquests luxes asiàtics arribessin a Angrois el 2011 amb l'Alvia, però sis milions d'euros es van perdre pel camí", explica un altre membre de l'associació, que no abaixarà la guàrdia fins que la seva filla de set anys pugui tornar a jugar tranquil·la.

Fa més d'una dècada la pressió ciutadana va aconseguir que es protegissin les vies del tren després que un comboi acabés amb la vida de dues nenes que anaven darrere d'una nina que havia caigut a la via. Una xarxa que molts veïns havien construït amb les seves mans. El tren ho era tot aquí, i antigament se sentien uns privilegiats per tenir-ho a la porta de casa. "El meu avi no havia de caminar hores per arribar al tren amb el bestiar per anar a les fires o a vendre carn bovina a Madrid". El tren els obria les portes al món, relatava amb nostàlgia un veí. Ara els herois d'Angrois fan pinya perquè les vies del tren no siguin una llosa i els compensin amb la seguretat que sempre s'han merescut.