La crisi del model econòmic occidental, basat en una economia de mercat a ultrança, en què les persones estam a mercè de la lògica del benefici econòmic, posa de manifest que necessitam repensar les idees polítiques, i alhora pràctiques, que estan a la base del pacte o contracte social sobre el qual erigim el nostre sistema de relacions.
Com ha argumentat la filòsofa nord-americana Eva Kittay en el seu llibre Love’s Labour. Essays on Women, Equality and Dependency (1999), a la base de la teoria del contracte social que ha dominat i segueix dominant la teoria política occidental, hi trobam una idea enganyosa: els actors que intervenen en aquest contracte són individus “competents”, adults i capaços, amb necessitats similars.
Amb aquesta aparentment innòcua hipòtesi -que es troba a la base de la teoria contractualista que definí John Locke a finals del segle XVII i que John Rawls va desenvolupar ulteriorment a partir de la seva famosa obra A Theory of Justice (1971) amb la seva concepció d’un contracte utilitarista basat en l’avantatge recíproc de les parts-, hem deixat fora de l’àmbit de les decisions polítiques fonamentals les necessitats de les persones en situació de dependència: infants, persones majors, persones amb discapacitat i persones que pateixen malalties cròniques. És a dir, tots aquells individus que no poden cooperar en el mateix pla amb la resta de membres de la societat.
Aquesta visió, que nega la dignitat a les persones en situació de dependència pel fet que ni tan sols les considera com a part contraient del pacte, ha calat fons en el nostre pensament social i polític, tot i que no en som conscients perquè hem construït un llenguatge “políticament correcte” que, subtilment però eficaçment, influencia la nostra manera de pensar tranquil·litzant les nostres consciències.
Més enllà del llenguatge, les vertaderes relacions de dependència i la consegüent necessitat de cures que es donen entre els éssers humans no formen part del nostre ideari públic i aquesta llacuna en la teoria de la justícia explica el paper irrellevant de les polítiques de protecció social en la construcció de les idees politicopràctiques que defineixen el nostre marc polític. D’aquesta manera, hem deixat fora de l’acció política i pública la visió de la dona-mare-cuidadora, l’autèntica protagonista de l’assistència tant en l‘àmbit privat (domesticofamiliar) com en l’àmbit públic, atès que el perfil de la cuidadora és majoritàriament el d’una dona en edat activa.
Una de les vies possibles per a pensar i construir el nostre imaginari social des de la perspectiva humanitzant que ens ofereix la visió de la dona-cuidadora és usar tot el potencial de la vivència que creen les relacions de dependència per planificar l’actuació de les institucions socials de base. Els serveis socials, els serveis de salut i també, per què no, el sistema educatiu són els àmbits del sistema públic en els quals la dona participa més activament i, per tant, aquells en què la seva visió amb relació al model de protecció social que ens volem procurar com a societat és més profunda i valuosa.
No és cap coincidència la poca rellevància pública que ha tengut i continua tenint la visió de la dona-cuidadora en la construcció de la base social de les institucions i dels programes públics dedicats a la protecció social de les persones amb dependència.
Tots nosaltres, en un moment o altre de la nostra vida, hem necessitat, necessitam o necessitarem cures: tots hem estat infants i tots nosaltres desitjam arribar a la senectut en les millors condicions de vida possible, la qual cosa no elimina la possibilitat de no ser autosuficients; això és, de necessitar que algú ens ajudi perquè no podrem valdre’ns per nosaltres mateixos.
Connectem les polítiques d’ocupació amb les polítiques de protecció social i dotem de reconeixement social la feina que realitzen les dones per tenir cura de les persones en situació de dependència: d’aquesta manera, dignificarem la feina que desenvolupen silenciosament i aconseguirem que esdevenguin la veu de qui no pren part en el pacte social.
