Opinió 22/11/2014

Un salt immortal

3 min

Darwin ens va ensenyar que l'evolució de les espècies és fruit de la competició. La competició, la competència, la competitivitat, és a dir, la lluita per la supervivència, es donen en tots els nivells de la selecció natural i en tots els dominis de la vida.

Un segle més tard que Darwin publiqués 'L'origen de les espècies per mitjà de la selecció natural' (1859), l'etòleg i teòric de l'evolució Richard Dawkins postulà en el seu primer llibre, 'El gen egoista' (1976), que els organismes –tots els éssers vius, els humans compresos– no som altra cosa que simples màquines de supervivència dels nostres propis gens. Dawkins escrigué: "[Els gens replicadors] es troben dins cadascun de nosaltres, ens han creat, cos i ment, i la seva conservació és la finalitat última de la nostra existència".

Els gens, anomenats "replicadors", són unitats d'informació heretables que es transmeten de generació en generació. La vida evoluciona gràcies a la supervivència de la informació genètica; és a dir, allò que és immortal per a Dawkins en l'evolució de les espècies és la informació genètica.

Des del punt de vista de la biologia, el comportament altruista es dóna quan un organisme ajuda –és a dir, afavoreix, nodreix, genera– altres organismes amb major o menor (generalment, si això és possible) detriment del seu propi estat. Els comportaments altruistes tenen lloc sobretot en les relacions de parentiu, però també en les relacions socials entre grups més extensos –com succeeix entre els insectes– perquè permeten que un organisme augmenti la possibilitat de supervivència dels gens de la seva espècie, encara que no siguin els seus propis.

Dawkins va rebre no poques crítiques pel títol del seu llibre, atès que donava una impressió errònia sobre el seu contingut. En ocasió del The Sunday Times Oxford Literary Festival de 2006, l'autor reflexionà sobre 'El gen egoista', trenta anys després de la seva publicació. Segons Dawkins, la paraula clau del títol és 'gen' i no 'egoista' i proposà 'una bona alternativa' al títol: 'el gen cooperatiu', ja que, en realitat, el llibre descriu una forma de cooperació entre gens interessats en la seva pròpia pervivència.

Tal com ens suggereix Dawkins, podríem dir que, més que egoistes o altruistes, els gens són utilitaristes perquè, de fet, a ningú no se li ocorre pensar que un gen és bo o és dolent; més bé li apliquem les categories d'eficiència o ineficiència. Els gens que aconsegueixen replicar-se seguiran subsistint, els que no ho fan acabaran desapareixent.

Ara bé, la qüestió sobre si la subsistència dels organismes que porten aquests gens és bona o no situa la discussió en un altre pla. El fet és que el gen ha aconseguit el seu objectiu en el nivell de la realitat que li pertoca. Tal com demostrà el matemàtic i lògic Kurt Gödel amb el seu Teorema d'Incompletesa, tot sistema axiomàtic (aquell que conté proposicions indiscutides; és a dir, que hom admet com a evidents per a elles mateixes) té enunciats vertaders que els mètodes de demostració del propi sistema no poden demostrar. Ens cal sortir del sistema i veure-ho des d'un altre nivell per adonar-nos de l'Estrany Anell autoreferencial dins el qual ens movem.

Ens hem dit a nosaltres mateixos que som capaços de moure'ns per amor i, vet aquí, que a nivell genètic trobem comportaments que, com dèiem abans, no tenim cap motiu per anomenar amb les paraules grandiloqüents –amor, abnegació, deure, voluntat– que han omplert els nostres tractats de filosofia i els nostres llibres sagrats. Podria ser que aquestes paraules hagin perdut sentit en el nostre nivell d'existència o bé podria ser a l'inrevés. Potser el gen es mereix que reconeguem la seva capacitat de sacrificar-se per amor: som lliures d'elegir el relat que més ens agrada.

Pel que fa a la nostra llibertat de triar els comportaments col·lectius que ens fan avançar com a gènere humà o que ens condemnen a extingir-nos, podem dubtar que els motius d'elecció entre alternatives agressives o cooperatives ens siguin clars a nosaltres mateixos perquè, segurament, aquests estan arrelats en un fons genètic al qual no té sentit dirigir preguntes de caire existencial, tot i que ja fa anys que ens dóna respostes de tipus científic.

Quan hem volgut tocar aquestes profunditats o hem intentat enlairar-nos, tradicionalment hem cercat Déu a través de les grans religions o, fora d'aquestes, hem intentat apagar el nostre petit "jo". Emperò, vist el camí que la humanitat ha emprès, més que a un Ésser superior, és molt probable que els nostres desitjos de subsistència i, per què no, també de prosperitat, els acabem confiant a una Intel·ligència Artificial, resultant del funcionament de màquines que, ves per on, es basen en unitats d'informació. La unitat d'informació ha fet un salt de nivell entre plans de la realitat: ha saltat del nivell genètic al tecnològic.

stats