Un Baños de realisme per a Manuel Marchena

El president del tribunal constata que qualsevol realitat és incontrolable quan la CUP entra en escena

Al judici del Tribunal Suprem s’aprenen moltes coses. En una banda, polítics que mai s’imaginaven davant d’un tribunal coneixen el funcionament del dret penal. A l’altra, magistrats que potser somiaven estar jutjant polítics catalans descobreixen aquest realisme màgic tan nostrat, canviant, imprevisible, histriònic i històric que és el Procés.

Baños i Reguant es neguen a respondre a Vox i Marchena els sanciona amb una multa de 2.500 euros

Manuel Marchena ja està a quart curs de Procés. Sembla suficient però necessita millorar, tenint en compte que té la missió de carregar-se’l. Ha après que els fulls de ruta muten cada dues setmanes, que de qualsevol reunió amb tres persones se’n diu cimera i que els partits independentistes poden dir una cosa, fer la contrària, explicar-la d’una tercera manera i assegurar que mai han canviat d’opinió. La lliçó d’ahir serà molt valuosa i, si Aureliano Buendía no oblidava ni davant d’un escamot d’afusellament el dia que va conèixer el gel, Marchena recordarà sempre el dia que va descobrir que qualsevol realitat és incontrolable quan la CUP entra en escena. Un bany de realisme per l’entrada (i sortida) a escena d’Antonio Baños i Eulàlia Reguant, que aconsegueix treure de polleguera el fins ara impertèrrit president del tribunal.

Marchena havia tingut fins a aquell moment un dia plàcid. I això que des del principi pateix. “Comencem malament”, diu a primera hora, quan Joan Tardà, per allò de desconèixer el món judicial, vol respondre en català: és un dret que tenen els acusats però no els testimonis. Tardà es disciplina, i el president del tribunal es dedica a explicar a Vox com funcionen els interrogatoris. En dia de clàssic futbolístic -que no coincideix amb el final de la sessió per obra i gràcia dels cupaires-, Marchena, que no té fama de futbolero, fa de Sergio Ramos, Casemiro o qualsevol llenyataire: va al turmell al minut 1, sense deixar passar res, marcant un territori que, fins que arriba la CUP, és seu.

Marchena, el central que reparteix llenya

Per seguir el judici del Procés cal entendre el diccionari Marchena-realitat, tot un reglament de l’actuació a la sala segona del Suprem. Una de les expressions bàsiques és “Centrem-nos”, que s’usa per demanar a acusacions, fiscals, advocats i a tothom que vagi al gra. Quan Marchena diu que ha seguit un vídeo o testimoni “amb summe interès” o “summe plaer” significa que s’ho ha apuntat a la llibreta de les coses que no li importen. I quan Marchena “suggereix”, és una simple subtilesa, com li explica a Francesc Homs, que juga d’advocat aquest partit: “Quan jo dic que suggereixo, no estic suggerint”. Marchena fa suggerències que no es poden rebutjar.

I així aconsegueix que les defenses dels presos hagin d’abaixar el cap quan volen tenir un debat polític i que la gran amenaça d’aquest judici, Vox, quedi reduïda. En el procés judicial l’extrema dreta s’assembla cada cop més a Ciutadans: els resultats mai compleixen les expectatives. El primer dia Marchena va tallar les seves ànsies de protagonisme i en la sessió en què ha de demostrar que Mariano Rajoy és un covard, el jutge els deixa la moral per terra i les seves preguntes cauen en la irrellevància.

Compassió per la rebel·lió... i per la Fiscalia

Per no alterar, no aconsegueixen ni alterar Tardà i Artur Mas, que es dediquen a explicar el caràcter pacífic del Procés i a remarcar un cop més que el full de ruta del 2015, que la Fiscalia agafa com a puntal del presumpte “entramat il·lícit”, s’ha d’emmarcar en la categoria de ficció. Mas, a més, té un detall amb el seu propi càrrec: quan la Fiscalia es refereix a Carles Puigdemont, un cop més, com “ el procesado rebelde ” (que fa de títol de pel·lícula dolenta), Mas el corregeix, subratllant les síl·labes: “El molt honorable president senyor Carles Puigdemont”.

Mas porta la lliçó ben apresa, però no arriba al nivell d’excel·lència de Soraya Sáenz de Santamaría ni Mariano Rajoy, mil·limetrats. Se’ls hauria de presentar com el president i la vicepresidenta del govern espanyol que van decidir frenar el referèndum amb la policia, però, tal com responen a les preguntes sobre la repressió, sembla que fossin dues persones que s’ho miraven per la tele des de la Moncloa. En contrast, fan tanta bandera del 155 que qualsevol diria que volen demostrar a Vox que són més patriotes que ells. Bé, qualsevol ho diria perquè és una obvietat.

Urkullu i l’intent frustrat d’impedir la DUI i el 155

El que també és una obvietat és que la Fiscalia està tan còmoda amb Santamaría i Rajoy que no li calen les respostes, perquè el fiscal ja les introdueix a les preguntes. Però, ai, quan entren les defenses, tots dos patinen. Més la vicepresidenta, incapaç de saber per què va enviar policies a Catalunya i de justificar per què considera que una norma no publicada no existeix i, en canvi, es va prendre la DUI simbòlica com si fossin les taules de la llei. A Rajoy l’enxampen perquè ha seguit atentament la sessió del matí, cosa que teòricament un testimoni no pot fer. “Ho he llegit als diaris digitals”, es justifica. Pobre, per un dia que no llegeix el Marca...

Evitar la mirada dels presos

L’interrogatori de la defensa els incomoda, però més haver d’estar tan a prop dels presos. Ni Rajoy ni Santamaría ni Cristóbal Montoro s’atreveixen a mirar-los a la cara quan surten. És complicat evitar-los la mirada (la majoria estan al centre de l’escena, excepte els d’ERC, col·locats amb els advocats), però ho aconsegueixen: Rajoy fixa la vista a terra i surt ràpid. Santamaría es complica més la vida: com que quan acaba hi ha un recés, ha de coincidir a la porta amb els presos. Es queda en un racó, amb un somriure de circumstàncies, esperant ser rescatada. Ho fa la secretària judicial, que fa aturar els presos dos minuts i l’exvicepresidenta pot sortir sense passar el tràngol. Costa mirar als ulls a qui has escapçat.

Zoido, els 10.000 policies i els 87 milions de l’operatiu de l’1-O

Tot va bé, doncs, fins que Baños i Reguant apareixen en escena. Que quan la sala cridi Baños aparegui, per art de màgia, Núria de Gispert, ja no augura res de bo. Però quan els cupaires decideixen sabotejar Vox tot es complica. Primer Marchena s’arma de paciència i decideix repetir el que diu l’extrema dreta -com el que va fer Pablo Llarena amb els arguments de la instrucció, però en versió pregunta-. A la tercera el jutge se’n cansa, perd la compostura amb un “ joder ” -així, sense ilustrísimo davant- i els imposa una multa de 2.500 euros. Marchena ja coneix la CUP, i la CUP ja sap des de fa temps com les gasta el sistema judicial espanyol. Una cosa és un bany de realisme i una altra el bany d’una realitat dura i freda com el gel.