CRÒNICA

Cuixart no està per hòsties

Forcadell es queixa de la memòria selectiva de la Fiscalia rememorant els seus tuits

Si Antònia Font hagués de posar música al procediment del Tribunal Suprem, i descartada la composició d’un rèquiem per la justícia, hi hauria moltes opcions: “Ses coses no són fàcils per ningú, dins aquest iglú”, recolliria l’ambient a la sala; “Que divertit lo que escric, quan estic avorrit”, resumiria els postulats de la Fiscalia, i la jornada d’ahir sona al “Me sobren paraules”. Mots sobrers que al Suprem no són ni agulla ni fil de cosir. Les paraules prohibides són quatre: hòstia, collons, pacífica i política.

Adeu a la rebel·lió; hola, sedició

Fins ara quan es parlava d’hòsties i Procés era per evocar l’actuació policial de l’1 d’Octubre, però ara s’haurà de parlar de la intervenció de Jordi Cuixart davant del Tribunal Suprem. El president d’Òmnium no està per hòsties. A ell tant li fa la pompositat i el resclosit de la sala de vistes del tribunal. Si ha de dir “Hòstia” a cada tres frases per posar èmfasi, ho fa. “Hòstia, soc el president d’Òmnium”, diu, quan el fiscal li pregunta si sap quan es va registrar el domini d’una pàgina web. “Hòstia, no ho sé”, insisteix més tard. Al tercer “Hòstia”, afegeix que si ell conegués tot el detall de què es fa a l’entitat, els altres dirien d’ell: “Collons, quin tio!” Marchena això ja no ho tolera: “Sisplau, les interjeccions col·loquials reprimim-les”. De repressió i hòsties va la cosa.

Cuixart ha vingut amb dos objectius: el primer, deixar clar que és un pres polític, que no renunciarà al referèndum i a la independència i que la desobediència cívica i pacífica forma part de les lluites democràtiques des de fa moltes dècades. Però el segon objectiu és el que converteix el seu interrogatori en el més divertit vist fins ara: ha vingut a trolejar. No és que tant li faci la condemna, és que sap que igualment acabarà condemnat: “Sortir de la presó ja no és la meva prioritat. La meva prioritat ara és defensar els drets i les llibertats fonamentals vulnerades per l’estat espanyol”.

“Cuixart m’ha fet sentir molt orgullosa”

Les hòsties plouen en forma de falques de Cuixart contra la justícia espanyola, algunes colades amb subtilesa i d’altres amb calçador: “Per molt que inscrivíssim les pàgines web fora d’Espanya, es van clausurar, com si fos Turquia”, dispara, i després de comparar l’Estat amb el país amb menys garanties d’Europa, llança un altre dard: “Una persona que és lliure, suposem, a Alemanya o a Bèlgica, ha de ser-ho també a Espanya”. Aquest “suposem” és un subratllat: sí, està dient dos països on s’han rebutjat les euroordres.

Però a qui té entre cella i cella Cuixart és al fiscal Jaime Moreno, a qui no deixarà fer tranquil. S’ha tatuat al front el lema “No passaran”, i recita el poema d’Apel·les Mestres davant del tribunal que pot condemnar-lo: “No passareu! / I si passeu /quan tots haurem deixat de viure, /sabreu de sobres a quin preu / s’abat un poble digne i lliure./ Mes no serà! Per més que feu,/ no passareu!” És la segona aportació cultural dedicada a Manuel Marchena, que en la sessió de dijous va haver d’escoltar una sessió de cançons que incloïa el “Passi-ho bé” i “No volem ser una regió d’Espanya, no volem ser un país ocupat”.

Cuixart s'erigeix en el defensor de la desobediència civil

Cuixart no deixa passar les preguntes del fiscal Jaime Moreno. És membre del que Turull va definir com l’organització nacional de curts de vista, però a l’hora de parar l’orella no el supera ningú. I el fiscal no respira tranquil. No pot fer cap pregunta sense que Cuixart li qüestioni: “Me n’ha fet tres”, diu; “M’està fent una afirmació”, apunta a la següent”; “No l’entenc”, hi suma a la tercera. I així més de tres hores. Una cleca constant que també es dona en les respostes llargues. S’arriba al punt àlgid quan el fiscal s’encalla en la paraula “longaniza ”, localitzada en un correu i que, segons Moreno, ha d’amagar alguna cosa. Cuixart està tan relaxat que una ment infectada de semantisme pot pensar que trolejarà el fiscal dient-li: “ Pero esto, quién longaniza?” El president d’Òmnium, en canvi, prefereix detallar què és una botifarrada. Definir què és una botifarra no li cal, perquè Moreno se n’ha endut moltes. L’última tanca l’interrogatori: “Va veure violència l’1-O?” “Per part de la policia, molta”.

El torn dels testimonis

Que Cuixart no deixi passar les preguntes del fiscal s’entén encara més quan, ja a la tarda, en el torn de Carme Forcadell, Consuelo Madrigal interroga amb preguntes dignes d’anàlisi: “¿Una manifestació espectacular unida a massiva significa alguna cosa?”; “¿Els drets humans són els que vostè diu?”, “¿Vostè està per sobre del TC?” Són preguntes atac, que no volen resposta, sinó rendició.

Forcadell subratlla que ella només ordenava el debat, sense participar en cap estratègia. Madrigal no se la creu, i agafa els tuits -el ministeri públic ha fet una cerca de tuits antics digna de ForoCoches- per qüestionar-la. Però hi ha una paraula que li sobra quan llegeix les piulades de Forcadell cridant a mobilitzar-se: “Pacífica”. “Casualment, no surt” la paraula, es queixa Forcadell.

A la presidenta del Parlament li sobra, com a tots els consellers, la DUI. Però pobra d’ella quan diu que és una declaració “política”. “Què és una declaració política?”, pregunta la fiscal, que es respon a ella mateixa en la següent pregunta: “¿És mentida, és teatre, és una farsa?” Vaja, una altra paraula que sobra.

Ja ha dit Cuixart que aquest tribunal anava en contra de la política, però encara en queda molta. Avui comencen a desfilar els testimonis, d’Artur Mas a Antonio Baños passant per Mariano Rajoy. Ja ho canta Antònia Font: “Alpinistes, samurais. Coses més rares mos han de passar”.