Publicitat
Publicitat

PAREU MÀQUINES

Ha sigut víctima d’una tragèdia, i sempre saludava

Les tragèdies sempre són difícils de tractar en premsa, sempre amb l’amenaça de creuar la frontera difusa entre la informació sobre el dolor i el morbo, entre l’interès pels afectats i el groguisme

Les tragèdies sempre són difícils de tractar en premsa, sempre amb l’amenaça de creuar la frontera difusa entre la informació sobre el dolor i el morbo, entre l’interès pels afectats i el groguisme. La línia fina s’aprima encara més quan es parla d’una víctima mortal. La premsa dedicava aquest divendres un espai considerable a parlar d’Ana Huete, morta al terratrèmol d’Itàlia. Més enllà del debat de per què les víctimes espanyoles sempre són més importants que la resta, les cròniques sobre ella no passaven de presentar-nos una persona comuna, com qualsevol altra, de les que només surten als diaris quan moren tràgicament o quan guanyen la loteria. El Mundo parlava amb una cosina segona seva: “Era una noia preciosa”. “Passava pel seu millor moment”, ens descrivia La Vanguardia, que visitava la pizzeria on treballava i hi afegia un vernís dramàtic: “A la porta hi havia un cartell escrit amb guix que anunciava que el local estava tancat per vacances. Unes vacances dramàtiques”. Abans de l’innecessari apunt, el diari barceloní tirava de Google per traçar un perfil de la víctima, encara que els familiars havien demanat privacitat: “Les ressenyes de l’establiment a les xarxes socials destaquen la qualitat del menjar i, sobretot, la calidesa del servei, tasca en la qual Ana Huete desplegava la seva personalitat encantadora”.

LA NOTÍCIA, AL MARGE

En el cas de Huete, la desgràcia amaga un gest insensible de l’Estat, que es nega a pagar els costos de la repatriació. Un titular que no dóna clics: surt més a compte desplegar la vida de la víctima a còpia de gratar en els seus perfils, fer cerques a internet, passejar pel seu poble i parlar amb veïns que diran que sempre saludava. Davant una tragèdia -el més difícil de tractar- el recurs fàcil no és mai la sortida.

Riure, malgrat tot