DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA
Misc 28/10/2017

El Parlament declara la República i Rajoy respon amb el 155 i eleccions

El govern espanyol cessa 140 alts càrrecs per respondre a la independència, celebrada als carrers

i
Maiol Roger
5 min
El president, Carles Puigdemont, entregant el seu vot a favor de la proclamació de la independència.

BarcelonaEl dia D del Procés va arribar ahir sense evitar el toc surrealista i de realitat paral·lela en què s’ha instal·lat la política catalana en les últimes setmanes. Catalunya és, des d’ahir, una República Catalana constituïda com a estat independent i sobirà, segons la declaració formal del Parlament. Segons Espanya -i desenes de països del món que no van reconèixer el nou estat-, no té ni els drets d’una comunitat autònoma, el seu Govern està cessat i Madrid en té el control fins a unes eleccions autonòmiques que se celebraran el 21 de desembre. La partida segueix en diferents escenaris: un, la repressió de l’Estat contra el Govern, que si no hi ha avenços el cap de setmana començarà dilluns amb l’actuació de la Fiscalia i el TC; l’altre, la resposta del sobiranisme a l’embat del 155 i a la convocatòria d’eleccions. El debat està servit, amb el dubte de veure en quin clima se celebren els comicis i quins partits s’hi presentaran.

La jornada d’ahir va ser més previsible que el dijous de girs constants, en què la possibilitat d’un pacte va estar a punt d’acabar amb Carles Puigdemont convocant eleccions autonòmiques. El Parlament va reunir-se al matí amb la declaració d’independència sobre la taula. Ho va fer amb l’expectació mediàtica dels últims dies però sense la pompa que es podria esperar d’una “declaració solemne”, com exigia la llei del referèndum. La proclamació d’independència va ser, finalment, el preàmbul d’una proposta de resolució de Junts pel Sí i la CUP al debat monogràfic sobre els efectes de l’aplicació del 155. Un text que recollia, íntegrament, la declaració que van signar els diputats el dia 10. La proposta en si anava més enllà, i instava el Govern a començar els tràmits per aplicar la independència.

Tot i comptar amb l’habitual avís dels lletrats que el text contravenia el TC, el ple es va desenvolupar sense gaire filibusterisme. Malgrat la solemnitat de la jornada, cap membre del Govern va intervenir, i la defensa de la independència es va deixar en mans de Marta Rovira, de Junts pel Sí, i de Carles Riera, de la CUP. L’oposició, més enllà de reclamar eleccions immediates, va insistir a culpar Puigdemont de ser el responsable de l’aplicació de l’article 155. Només Marta Ribas, de Catalunya Sí que es Pot, va mostrar equidistància en les crítiques a Rajoy i Puigdemont.

Mentre el Parlament avançava en el debat, al Senat continuaven els tràmits del 155, en una cursa inversa en què semblava que ningú volia pitjar primer el botó. Finalment, el Parlament es va avançar, amb un procediment estrany: per evitar el cost penal de votar la declaració, els diputats independentistes van sol·licitar el vot secret. Amb l’hemicicle mig buit -els partits unionistes van marxar amb crits de “Visca Catalunya” i “ Viva España ” i només s’hi van quedar la majoria independentista i Catalunya Sí que es Pot-, els diputats van anar desfilant un a un per votar la proposta d’independència, que va prosperar sense sorpreses: 71 vots a favor, 2 en blanc i 10 en contra.

La declaració va derivar en una festa. Entre els polítics, agredolça: molts celebraven, fins i tot amb llàgrimes, una victòria que consideraven breu, a l’espera de l’Estat. Entre els consellers pesava també el temor a les possibles represàlies legals. Al carrer no hi va haver mitges tintes: es va viure com un dia que es recordarà durant anys.

La República es va començar a celebrar al vestíbul del Parlament. Allà, els 700 alcaldes convidats -amb la vara a la mà-, el Govern i els diputats independentistes van donar la benvinguda a la República Catalana. Després que Dolors Sabaté, de Guanyem Badalona en Comú, refermés el compromís dels alcaldes, i d’un discurs en què el vicepresident, Oriol Junqueras, va assegurar que els governants garantirien que el nou país seria “un sol poble” que inclouria els no independentistes, va ser el torn de Puigdemont.

Des de l’escalinata de Parlament -evitant la imatge del balcó dels inicis del segle XX-, Puigdemont feia el seu primer discurs com a president de la República i feia una crida a “contribuir a la grandesa del moment” amb “pau, civisme i dignitat”. El flanquejaven els membres del seu Govern, molts amb cara seriosa. Entre els alts càrrecs hi havia la sensació que el moment era greu, i Puigdemont la va recollir en la seva crida: “Venen hores en què ens tocarà mantenir el pols del país en el terreny de la pau”.

El botó de la República va ser respost, gairebé d’immediat, al Senat. La imatge de seriositat contrastava amb l’alegria amb què els senadors van rebre el discurs de Rajoy, especialment quan va anunciar el cessament del Govern. El 155 es va aprovar amb molts pocs matisos: l’esmena d’anul·lar la mesura si hi havia autonòmiques, encara sobre la taula, va ser rebutjada, i el president espanyol va tenir l’aval del PSOE i Ciutadans per suspendre l’autonomia catalana. Finalment, el PSC no la va votar: el seu senador, l’expresident de la Generalitat José Montilla, va aixecar-se del seu escó en el moment de fer-ho per respecte a la Generalitat: “Com a expresident no podia votar afirmativament”, va dir.

Tres hores després de la proclamació d’independència, el BOE va publicar les mesures per suspendre l’autonomia, i Rajoy va reunir el seu executiu per fer-les efectives. Allà es va decidir el cessament de tot el Govern, començant per Puigdemont, i de fins a 140 alts càrrecs. I un gir que no estava previst que s’anunciés tant d’hora: la convocatòria d’eleccions per al 21 de desembre, d’aquí 54 dies justos.

El president espanyol compareixia amb el suport de desenes d’estats, que havien negat legitimitat a la declaració d’independència, incloent-hi els Estats Units, els principals socis europeus i el mateix Consell d’Europa, que, això sí, a través del seu president, Donald Tusk, va demanar que no hi hagués “resposta violenta” a la declaració.

Després de lamentar la “jornada trista” en què el Govern havia “segrestat la majoria dels catalans”, el president espanyol va anunciar el cessament de l’executiu català i la convocatòria d’unes eleccions “lliures, netes i legals” perquè Catalunya “es reconciliï amb la veritat”. Tot, per “recuperar la legalitat”.

El Govern s’ho escoltava reunit, de nou, a la plaça Sant Jaume, però no va decidir res. Quina serà la resposta catalana? El moviment de Rajoy obliga la Generalitat a un moviment difícil: no presentant-se a les eleccions -que, legalment, són difícils d’aturar- deixa espai perquè, en cas que l’Estat pugui imposar la seva força a Catalunya, els partits contraris a la independència tinguin via lliure al Parlament. Però concórrer als comicis -tenen 20 dies per decidir-ho- significa deixar en paper mullat la declaració de la República i tornar a la lògica autonòmica.

Ahir els partits van optar per descansar, després de dies d’infart per arribar a la declaració d’independència. L’estratègia, ara, sembla que encara s’ha de dissenyar, i tot en un escenari de desconfiança després de dos anys de desgast dels socis i un debat que pot fracturar-los. L’Estat, per la seva banda, té la maquinària a punt per desfer l’autogovern català i encausar els líders de l’independentisme. El nou partit del Procés es juga des d’avui fins a les eleccions del 21 de desembre. El dia abans es jugarà un Madrid-Barça, un partit de futbol que sembla repetir-se, dia a dia, en la política.

stats