La competició interna en els dos blocs s’imposa en la campanya

BarcelonaEl plebiscit del 21-D haurà de respondre a diverses preguntes. El Procés, quin camí seguirà i qui el liderarà? El bloc del 155, quin suport tindrà? I la principal pregunta: qui podrà governar i amb quins socis? L’examen és sorpresa perquè les enquestes són més volàtils que mai, i els partits es preparen amb el mètode de sempre: més centrats en la competició interna que no pas en l’afany de derrota del bloc contrari. És igual que la campanya sigui anòmala, l’estratègia s’imposa, per un motiu evident: una de les poques certeses que donen les enquestes és que els blocs són compartiments estancs en què no hi haurà gaire intercanvi de vot. La majoria del milió d’indecisos tenen clar per quin bloc aposten, però no el partit que prefereixen. Si les formacions volen créixer, ho hauran de fer a costa dels seus teòrics socis.

L’independentisme es va prometre no agressió en una campanya en què el candidat a la reelecció, Carles Puigdemont, és a l’exili, i l’aspirant, Oriol Junqueras, a la presó. Una promesa molt difícil de complir en una campanya en què van frec a frec i després de mesos de tensió soterrada al govern de coalició. Els partits van optar primer per la contenció, amb missatges d’autoreivindicació més que retrets: Junts per Catalunya s’erigia en la garantia del retorn del Govern legítim, amb la figura de Puigdemont -omnipresent en la distància- com a reclam. ERC ho va provar amb realisme, erigint Marta Rovira com la candidata que gestionaria la Generalitat i lluitaria per restituir l’executiu de l’1-O.

Amb JxCat menjant espai a passos de gegant i qüestionant la victòria d’ERC, els dards s’han enverinat i les estratègies van enfocades a batre el soci. Els republicans van canviar els plans per capgirar l’argument de Puigdemont. Si el president exposa que s’ha de triar entre ell i el 155, ERC posa dubtes sobre el seu retorn de Bèlgica -seria detingut en arribar a l’Estat- i oblida Rovira per afirmar que Oriol Junqueras sortiria de la presó si fos investit. En resum: que qui té més possibilitats de representar el Govern legítim a partir del 22-D és ERC. El simple fet de suggerir aquesta estratègia va fer que Puigdemont contraataqués amb tota l’artilleria i arribés a apuntar que ERC “avalaria” el 155 si no restituís el Govern legítim. Ahir hi va insistir Jordi Turull: escollir un altre president que no sigui Puigdemont, va dir, implica acceptar que Rajoy el pot canviar. “Si volem que les coses tornin al seu lloc els catalans han de votar Puigdemont”, va dir. Va contraatacar des de les files republicanes la seva companya de Govern Dolors Bassa: “No hem de votar una llista de país, cal governar”.

Tot i els intents de calmar els ànims -ahir Puigdemont va assegurar que no hi havia cap “discrepància” amb ERC per restituir el Govern legítim-, la realitat s’imposa: l’enquesta interna de JxCat mostra que hi ha 375.000 indecisos entre els dos partits: és una bossa molt gran de votants, que fa difícil resistir a la temptació de carregar contra el soci tot i la promesa de no agressió.

La CUP no estalvia pressió als dos partits majoritaris de l’independentisme. No en va, és l’únic que defensa des de l’inici de campanya la unilateralitat i adverteix a ERC i JxCat que la via dialogada és impossible. “Si algú vol intentar-ho que ho faci, però al minut zero haurà de canviar l’estratègia”, va advertir ahir Carles Riera. Un argument que ja ha fet que ERC i JxCat recuperin, amb matisos, la unilateralitat en el seu discurs.

Al bloc unionista la batalla és un tots contra Ciutadans. Arrimadas ha dissenyat una campanya clàssica d’aspirant: el primer pas per arribar a la presidència és creure-s’ho, i busca allunyar-se de l’anticatalanisme insistint que serà la “presidenta de tots”. Per carregar contra el PSC i el PP calca la fórmula d’Albert Rivera: presentar-se com un partit regenerador, “sense motxilles”.

Però el PSC i el PP aprofiten l’argument per titllar-los d’inexperts. Miquel Iceta, que fa, juntament amb Puigdemont, la campanya més personalista, tira de tradició. Contra “l’experiment” de Cs postula la fórmula coneguda del socialisme: diàleg i capacitat de consens amb tots. No en va, fins al 155 el PSC sempre ha intentat diferenciar el seu discurs del PP i Ciutadans.

Pel que fa als populars, són els que han convocat les eleccions però els que han entrat més tard en campanya. Amb les enquestes amenaçant -obtindrien el pitjor resultat des del 1992-, han tret la munició del govern espanyol per reivindicar-se com els autors del 155. A això s’hi suma un nou argument: un fracàs del PP debilitarà tot el bloc unionista.

Fora dels fronts, els comuns intenten buscar un espai que de moment se’ls escapa. A part del “ni DUI ni 155” de què fan bandera, insisteixen a carregar contra la corrupció i a reivindicar-se com els únics que poden reclamar un pacte a Espanya. Amb el discurs nacional atrapat als blocs, Xavier Domènech ha recuperat la idea del tripartit d’esquerres per presumir de ser l’únic que pot garantir un govern progressista.

La batalla interna es juga en els petits detalls, però les formacions també volen refermar els blocs amb el discurs contra l’altre. És l’altra part de l’estratègia: per guanyar, l’independentisme sap que no ha de gratar vots en l’unionisme, sinó en l’abstenció. I res millor per vèncer la desmobilització que apel·lar a l’1 d’octubre i a la repressió de l’Estat en cada acte. L’unionisme té en aquest sentit un doble joc: per una banda vol apropiar-se de l’independentisme que tem per les conseqüències econòmiques i discrepa de la unilateralitat; per l’altra, entona l’“ A por ellos ” per mobilitzar un votant que no sol participa en les catalanes perquè pensa que no s’hi juga res.

Tot es jugarà el 21-D. Queden mitja campanya, dos debats electorals i una recta final en què la tradició mana que la batalla es faci més crua. Si la tendència continua, el foc amic pot ser el més dolorós a les urnes.