Les crispetes de Puigdemont s’estan refredant

Carles Puigdemont ha recorregut el tortuós camí de l’exili amb l’èxit de teixir una estratègia internacional que ha portat l’Estat a derrotes sonades als tribunals, en un camí no exempt d’espants -la seva detenció- i promeses dubtoses, com la de tornar a Catalunya si guanyava les eleccions del 21 de desembre del 2017.

El següent pas en l’exili eren les europees, que va guanyar amb claredat tot i haver repetit el mantra del 21-D: “Si tinc l’acta d’eurodiputat, jo torno a Catalunya”, va dir el 12 de març en una entrevista a RAC1. Una afirmació que de seguida va matisar assegurant que, tot i les advertències de l’Estat, podria recollir l’acta d’eurodiputat i que ahir seria a Estrasburg. Ho afirmava des de la suficiència de qui se sap vencedor sense baixar de l’autobús, tot plegat amanit amb comentaris del seu advocat, Gonzalo Boye, que va arribar a dir -Catalunya Ràdio, 16 de juny- que el president i Toni Comín entrarien al Parlament però que no podia explicar l’estratègia “perquè si no seria molt avorrit”. De declaracions l’hemeroteca n’és plena, i per a pròximes edicions queden les advertències d’Albert Batet, ahir, avisant que hi haurà una “greu crisi democràtica” a la UE per l’exclusió de Puigdemont i Comín. A Europa, la mateixa que escollia cap de la diplomàcia un amic del Procés com Josep Borrell, se la veu preocupadíssima.

Puigdemont té raó. Que ell no sigui eurodiputat de ple dret és una mostra més que, entre les injustícies que omplen Europa, el menyspreu als presos polítics i exiliats n’és una de flagrant. Això no evita que el president a l’exili hagi de replantejar la seva estratègia, salvant el que n’ha tret de bo. Però el troleig a les xarxes, les declaracions pomposes que només busquen l’aplaudiment dels abrandats i les jugades mestres per mantenir cofois els convençuts topen una vegada i una altra amb la realitat. La trama de promesa, secretisme murri i fracàs es repeteix. A cada nova emissió, la pel·lícula perd interès i les crispetes es van refredant.