CRÒNICA

Rèquiem per l’independentisme il·lusionat

Malgrat el desencant per la política, sempre hi ha un cant a l’esperança

El vuit és un número que en la música s’associa al mambo, però la vuitena Diada del Procés fuig d’aquest ritme (ja arribarà amb la sentència) i bascula en altres territoris musicals. El rèquiem és el so que impera de bon matí: una mica pel temps plujós, pel to menor d’Els segadors, per les corones de flors abocades sobre Rafael Casanova i, sobretot, per la desunió i manca d’estratègia política, veritables leitmotivs de la preocupació independentista. Sona un rèquiem per l’independentisme il·lusionat.

La il·lusió l’ha perdut la Georgina, de 36 anys i de la Bisbal del Penedès, que no es permet desmotivar-se. Encara té esma d’estar, a les 8.30 h del matí, amb una estelada com a capa davant del cordó policial que protegeix l’ofrena floral. “Botifler, botifler”, li crida a un llunyà Roger Torrent. No és una mania personal contra el president del Parlament: “He vist Pere Aragonès i li he dit que insisteixi o dimiteixi”. La coincidència fa que sembli anti-ERC, però és transversal en el retret, que dedica a JxCat, a la CUP i a la majoria d’independentistes, de qui creu que no pressionen prou, com va concloure l’última manifestació de la Diada: “Vaig anar a queixar-me i la gent hi anava de festa”.

“Menys flors, més República”

Al seu costat, mentre passen grups diversos a deixar les seves flors, un CDR de Ponent avisa amb samarretes de color groc llampant: “Menys flors i més República”. S’han llevat a les cinc i mostren un currículum d’estirada d’orelles a polítics ben complet. Aniran a la manifestació, però amb certa resignació: “Estem cansats. No volia venir, però aguantarem”, confessa el Dani, de 58 anys. El grup llueix una pancarta amb una frase que va popularitzar Txarango: “El poble mana, el Govern obeeix”. Com si en cantessin una altra del mateix grup -“Somriurem, quan tot falli”- aparquen momentàniament la crítica per fer-se selfies amb els polítics.

La treva és momentània: “Et demanen una foto i et diuen que ets un desastre”, es queixa Eduard Pujol. La Georgina, la que els cridava “botiflers” de bon matí, retreu l’actitud dels seus companys de tanca: “Ho veus? D’aquesta manera es pensen que ens podran fer servir indefinidament. Cal pressionar”, diu. On? Com? “Jo pressiono molt a Twitter”.

La xarxa, mur de les lamentacions i les eufòries de l’independentisme, té partidaris i detractors: “Jo ja l’he deixat. Tots són gurus”, explica la Maria, de 54 anys, que desitja que la pluja es mantingui durant l’acte de l’ANC i Òmnium per desemmascarar els menys compromesos amb la causa: “Espero que plogui per demostrar qui és independentista i qui no. Perquè hi aniran, faran quatre crits per desfogar-se i a les 9 a casa”.

A la manifestació tampoc hi van el Dani, el Miquel i la Clara, tres representants d’una colla d’amics a la trentena que des de la primera Diada han quedat per dinar i mobilitzar-se. Aquest any, desencantats, allargaran la sobretaula i obviaran la pancarta: “Quedar-se a casa no és la solució, però aquest tipus de manifestació tampoc”, apunta la Clara, que carrega contra la folklorització del moviment. “O els partits suposadament independentistes demostren que van en la mateixa direcció o que no ens facin anar a fer pantomimes”, afegeix el Miquel, i ho rebla el Dani: “No entenc com la gent hi va i els hi compra la moto”.

A la manifestació, de motos se’n compren poques: la prova és que cap dels establiments i venedors que fan l’agost amb estelades (encara hi ha mercat, vuit anys després) en ven. D’entre els 600.000 que hi van, n’hi ha de tots colors: d’il·lusionats (pocs), d’emprenyats, de resignats i de disposats a fer que ningú es pensi que l’independentisme s’ha rendit: “Hauríem de ser més”, diu el Talo, de 70 anys i de Sant Cugat, que després reflexiona que, en la situació actual, déu-n’hi-do els que han sortit al carrer.

Rutines menys pomposes

El desencant està present, però la multitud i la litúrgia animen l’ambient. Això sí, hi ha rutines que ja es fan d’esma: el clam de les 17.14 h és més apagat i menys pompós que altres anys, i es pren més atenció a un pilar casteller o a un gegant ballant que als discursos de les entitats. “La política m’ha frustrat, no vull pensar en política”, diu la Marta, de 47 anys i de Barcelona, fent una acció política com és manifestar-se i equipada amb la samarreta oficial turquesa. Ho justifica: “Estic desil·lusionada, però seguim dempeus”. Una frase que resumeix un sentir compartit a la Gran Via: l’independentisme hi és, ara falta que els polítics responguin.

El rèquiem per l’independentisme il·lusionat no ho tenyeix tot, hi ha un cant a l’esperança, com el de l’Eulàlia, de 48 anys i de Barcelona: “Estic celebrant que queda un any menys per a la independència”. ¿I les Diades dels anys 2012, 2013, 2014, 2015, 2016 i 2017, totes elles anunciades com l’última autonòmica? “No serà tan ràpid com ens pensàvem, però hi seguirem sent. Cada cop queda menys”. Sempre hi ha motius per a l’optimisme. L’independentisme no aconsegueix marxar d’Espanya, però ahir va demostrar que segueix mobilitzat, com a mínim, per marxar per plaça Espanya.